El teatre passa a ser encara més teatre quan l'espectador el pot tenir a mig pam. Quan els actors es passegen a pocs centímetres de tu i notes tot el que l'obra despren. El festival Cop d'ull-Microteatre , que s'acaba avui, va tornar a fer-ho possible, per tercer any consecutiu, amb quatre obres diferents al llarg de dijous a la tarda. Cada peça teatral durava uns vint minuts i, quan acabava la primera, ja arrencava el segon torn. Cinc passis en total, de sis de la tarda a deu del vespre. De nou, els assistents al teatre van descobrir els espais adormits del Conservatori. Llocs foscos, silenciosos i plens d'història. L'encarregada d'explicar-la va ser la Conxita (Anna Selga), una treballadora del teatre que interpretava, en certa manera, la seva veu i la seva memòria. El seu monòleg, que buscava la complicitat dels espectadors, banyat amb un toc divertit i afable, va donar el tret de sortida a les obres.

La tercera edició d'aquest certamen va disposar d'una vintena d'actors del territori i totes les obres, inèdites, es van crear partint de l'espai que tenien per actuar. Aquest és el quid de tot plegat: l'espai. Després de dues edicions al Kursaal, el Conservatori va prendre el relleu i va mostrar a un públic molt divers la varietat de cares que té un teatre però que, com la lluna, sempre n'ensenya la mateixa. Replans, passadissos foscos, escales de cargol, llums, textures i, és clar, la posició dels assistents, asseguts en cadires, en bancs, a les escales o drets. Una cartografia peculiar en què el públic formava part del paisatge de les obres, interactuant i sent-ne un actor secundari.

Hi havia certa sensació de ser en un museu. No només per la història del Conservatori (un antic convent, reconvertit en teatre), sinó perquè, per veure les diferents obres, un guia era l'encarregat de portar la gent als diferents punts. Un tour teatralitzat. Lamarr va ser la primera parada. En una petitíssima sala damunt l'escenari, pràcticament sense llum i amb només un piano, els espectadors s'asseien formant un semicercle que feia recordar una mena de reunió. Renuits al voltant dels dos actors (Xavier Mestres i Anna Mateo), que cantaven i actuaven al mig. Un musical distès i, ja d'entrada, amb referències subtils als peus (el lema del certamen era «De quin peu calces? »).

Pel seu propi peu tenia lloc en un passadís que recordava el taüt del film Buried, estret i claustrofòbic. De fet, l'espai donava peu a l'obra. Tres dones ( Iris Arisa, Mar Casas i Magda Puig) tancades i obligades a menjar peus de gent morta (referència poc agradable en aquest cas) perquè una veu divina les hi obligava. Al final, les protagonistes trencaven amb l'ambient tètric i lúgubre descobrint que «podíem marxar pel nostre propi peu», que podien decidir què fer. La funció es tancava amb un ball i amb la fugida a la platja de les tres protagonistes amb un aire a comèdia holly-woodiana. El destí només és una excusa, xiuxiuejava l'obra.

A Melodia de l'oblit, dues dones (Alícia Puertas i Marialba Esquius) actuaven en un replà amb la paret, guixos i una porta com a actors secundaris. L'espai, de nou, protagonista. La gent asseguda a les escales, formava part d'una obra en què una de les dones (Alícia Puertas) apuntava la lletra d'una cançó a la paret, sense recordar-la del tot. La foscor, el guix i la frase «l'oblit és una forma de morir» repicaven en l'espai. Un diàleg entre dues dones que es veien sense veure's, sobre la impossibilitat de recordar i la força de fer-ho. Una paradoxa banyada de foscor.

L'última parada del trajecte tenia lloc en unes escales. Les germanes Ortloff era l'espectacle més potent a escala visual. Tres germanes (Nàdia Pesarrodona, Laia Oliveras i Rat Serra) mesclaven l'acrobàcia, el gest i el ball amb algun moment de diàleg còmic per trencar el gel d'una posada en escena realment estètica. Les tres, encabides en vestits blancs, es movien de forma rítmica i compassada. Al final de les escales, les tres germanes es treien les sabates abans de fer-les volar pels aires. A mesura que el públic anava baixant es topava amb tot de sabates vermelles i blanques que, en certa manera, feien de cloenda, recordant el lema de totes les obres, que en més o menys mesura, havien actuat de fil conductor.

El teatre es veu diferent quan no es fa damunt l'escenari i les llums, com va dir a l'inici la Conxita, «no embriaguen». Un teatre cara a cara amb l'espectador. Totes les obres compartien la vitalitat i l'energia de fer-se al costat del públic. Els espais amagats del Conservatori es van reivindicar.