Les adaptacions a la pantalla gran de les novel.les de Stephen King, un dels escriptors més influents i populars de la literatura fantàstica moderna, han omplert moltes pàgines del cinema rodat en les darreres quatre dècades. Un cicle que tingué un inici més que impactant (la llegendària Carrie, de Brian de Palma, filmada el 1976) i que ens ha deixat una filmografia, tan llarga com desigual, en què sobresurten, curiosament, alguns títols (Cuenta conmigo i Cadena perpetua) que no responen als paràmetres terrorífics dominants en l'univers del famós i incombustible novel.lista estatunitenc. It, un text publicat el 1986, inspirà el 1990 una minisèrie tan oblidada com oblidable. Però gaudí d'una resurecció cinematogràfica espectacular fa dos anys amb una versió saludada amb entusiasme per la legió d'incondicionals de King. Ara en arriba la seva seqüela, ambientada vint-i-set anys més tard dels fets narrats en el títol anterior. Els joves integrants d'El Club de Perdedors, que viuen en la ciutat imaginària de Derry, ja han depassat la barrera psicològica dels quaranta i hauran d'afrontar el retorn del fantasmes més pertorbador de llur passat, Pennywise, el pallasso sanguinari.
Andy Muschietti repeteix com a director i en aquesta ocasió ens embolcalla (i ens sacseja) amb una posada en escena que pretén aclaparar-nos amb un desplegament impetuós i continu de moviments de càmera. Però la seva proposta no aporta res substancial a la cinta precedent i dilueix la seva càrrega teòricament explosiva en un metratge decididament excessiu (gaire tres hores). El realitzador argentí ha exhibit novament la seva competència en les regles clàssiques del cinema d'horror, però el seu treball, massa encotillat, està uns quants esglaons per sota d'altres cintes recents del gènere que han eixamplat imaginativament els seus horitzons (La bruja, It Follows, Hereditary€).
