A partir del novembre del 1945, van començar a la ciutat alemanya de Nuremberg una sèrie de judicis contra els principals implicats en les atrocitats nazis. Se'ls acusava de crims de guerra, fórmula encunyada pel dret internacional des del 1906, i de gravíssims delictes contra el dret de gents, per haver assassinat 12 milions de persones no combatents. Des del punt de vista estrictament jurídic, els processos plantejaven grans dificultats. S'argumentava que el dret internacional té com a subjectes els estats i que els individus han de respondre tan sols davant les lleis específiques de cada país. D'altra banda, s'esgrimien els eximents de l'obediència deguda al compliment d'unes ordres militars, la impossibilitat de resistència en un país sotmès a una dictadura tan fèrria i el suposat desconeixement general dels fets esgarrifosos als camps d'extermini.

Hi va haver qui, com Hans Frank, governador general de Polònia, es van mostrar aclaparats davant la culpa col·lectiva, i qui, com el caçador de jueus Julius Strechel, van pujar al cadafal braç en alt i llançant vives al Führer. Les actes de tots aquests judicis van sumar una quantitat ingent de folis a màquina i van servir a la vegada com a debat jurídic i catàleg d'horrors.

El productor i director Stanley Kramer i el guionista Abby Mann documenten un d'aquells judicis: el que es va seguir contra uns jutges que van renegar de la independència dels tribunals per seguir les consignes del partit nazi, en un film que no defuig aspectes controvertits de la qüestió, com és el de les pressions polítiques en uns moments de tensió per a l'establiment del pont aeri cap a Berlín.

El repartiment és d'autèntica categoria. Spencer Tracy fa el paper del jutge Dan Haywood, un lliberal de Maine, que vol entendre abans de dictaminar. El seu diàleg amb Marlene Dietrich, que fa de vídua d'un general alemany, és un dels moments inoblidables del film, quan passegen per una Nuremberg devastada i ella li explica la lletra de la cançó Lili Marlen, que s'escolta provinent d'una taverna.

Burt Lancaster és el jutge Ernst Janning. Richard Widmark, el fiscal coronel Dawson, i el defensor Hans Rolfe és Maximilian Schell, al qual se li va atorgar l'Oscar al millor actor secundari. D'en Lancaster -admirable sempre en la seva maduresa- recordem el seu discurs de penediment, tallant la diatriba del seu advocat. Ara bé, l'escena més corprenedora és la declaració testimonial de Montgomery Clift, que representa un home que ha estat sotmès a una operació d'esterilització, de resultes d'una aplicació fins i tot malintencionada de les lleis eugenèsiques nazis. La interpretació de Clift commou sense remei, i l'actor no va voler cobrar ni un centau per la feina.

A l'exhibició espanyola se li va posar el títol equívoc de Vencedores o vencidos, com si el desenllaç de la Segona Guerra Mundial no hagués quedat ben clar. Els fragments dels documentals dels camps de concentració foren quasi eliminats, així com llimades algunes declaracions durant el procés. Pitjor cec que aquell que no hi vol veure és aquell a qui no li interessa veure.