CRÍTICA | «Hotel Bombay», un bon exercici de suspens però sense valentia

La plasmació de la violència en el cinema sempre ha constituït una qüestió relliscosa i complexa, a nivell ètic i creatiu. I les controvèrsies han assolit el seu punt més àlgid quan els directors han representat a la pantalla episodis tràgics verídics amb una gran repercussió col·lectiva. És lícit convertir en espectacle la recreació d'uns assassinats reals? Aquest interrogant encara és més punyent i, per tant, més difícil de contestar quan es tracta d'evocar pàgines sagnants recents, amb la proximitat dels supervivents i dels familiars de les víctimes. Això és el que succeeix, precisament, amb Hotel Bombay, que reconstrueix l'atac terrorista (perpetrat pel grup pakistanès Lashkar-e-Taiba) que patí la principal metròpoli econòmica de l'Índia entre el 26 i el 28 de novembre del 2008; hi va haver 173 morts i tres centenars de ferits. El film es concentra en un dels dotze escenaris que escolliren els terroristes, el Taj Mahal Palace, un hotel de luxe. L' opera prima d'Anthony Maras relata l'assalt, que s'allargà 68 hores, i presenta, combinant personatges reals i imaginaris, com afronten aquesta situació límit els treballadors i els clients. La pel·lícula funciona moderadament com un exercici de suspens que aconsegueix deixar-nos clavats a la butaca al llarg de tot el seu metratge amb una descàrrega d'adrenalina convenientment modulada. Però, dissortadament, no va més enllà perquè no s'atreveix a transcendir els límits del gènere d'acció amb una pintura mínimament perspicaç i valenta del context social i polític en què se sustenta la trama. I així, el realitzador australià acaba banalitzant un fet històric luctuós (a diferència de la recent i admirable Utoya. 22 de julio) i es limita a proporcionar-nos unes dosis de tensió tan efectives i impactants com convencionals.