21 de setembre de 2019
21.09.2019
Regió7

Amarcord

20.09.2019 | 22:54

Durant la seva convalescència d'una estranya i greu malaltia diagnosticada com una mena de pleuresia al·lèrgica, Federico Fellini va escriure, el maig del 1967, un assaig sobre temes de la seva infantesa i adolescència, adornat amb una sèrie de dibuixos de caire caricaturesc, que mostraven diferents tipus humans característics d'aquella època de la seva vida. Aquest assaig, titulat El meu Rímini, fou el germen d' Amarcord i de determinats fragments d' Els clowns. D'altra banda, els dibuixos van ser presentats pel gran José Luis Guarner a unes sales del Palau d'Exposicions de la Fira a Montjuïc, en el transcurs d'una d'aquelles inoblidables Setmanes del Cine de Barcelona.

La pel·lícula s'havia de dir en un principi L'uomo invaso, després va passar a considerar-se com Borgo, i més tard com ¡Viva Italia!, el mateix que el film de Roberto Rossellini sobre la figura de Garibaldi. Un dia, mentre estava menjant en una trattoria de la Via Margutta, Fellini es va sorprendre ell mateix escrivint en un tovalló la paraula amarcor, que significa « jo recordo» en el dialecte de la Romanya. Amb l'afegit d'una «d» fou el títol definitiu amb el qual el productor Franco Cristaldi –el benaurat marit de Claudia Cardinale– va aconseguir convèncer la Warner Bros perquè donés una bona empenta internacional al projecte. Amacord posseeix l'encís i el misteri de les paraules infantils amb poders d'evocació fins i tot màgics, com l'«a-sa-ni-si-ma-sa» d' Otto e mezzo.

Som davant d'una pel·lícula coral, un cinema costumista, satíric i ple d'una imaginació arrelada en les pròpies experiències. Una munió de personatges van teixint escenes que defineixen el que foren els anys 30 italians, amb les influències del feixisme en la vida quotidiana d'una petita ciutat. Quasi totes giren al voltant de Titta, un adolescent que és una simbiosi entre el mateix Fellini i un amic seu de nom Luigi Benzi, de pare socialista represaliat pels manaies del Duce. Els actors són tots gairebé desconeguts, llevat de Magali Nöel, que fa d'esplendorosa Gradisca, un rol destinat en primer lloc a Sandra Milo, però que no va poder fer per imposicions del seu llavors nou amant, el còmic Ciccio Ingrassia, que és l'oncle boig enfilat a un arbre que crida «Voglio una donna!».

En les més de dues hores de metratge, assistim a escenes jocoses, com la de les lliçons dels professors a l'escola o les confessions al capellà Don Balosa; moments onírics, com el paó passejant per la neu, la gent travessant la boira del matí o la pluja de manine blanca a la primavera (el borrissol que cau dels arbres de ribera); fetitxes sexuals, com l'estanquera d'enorme mamellam, i els miratges de grandesa feixista quan passa el transatlàntic Rex per davant dels ulls esbatanats de tots els que han anat a veure'l en barca des del moll. Tot s'acaba amb la cerimònia d'un enterrament i la celebració d'un casament: la mort i la vida formen part de la mateixa rutina, en un lloc com tants altres i entre una gent que s'oblida de l'embrutiment del feixisme a base de somnis i sentit de l'humor.

Amarcord és amb Roma i 8 1/2 les obres més definitives de l'estil de Fellini, aquest devessall d'imatges i aquest prodigi de fantasia que el caracteritzen. La seva estructura a base de successió d'anècdotes representatives li proporciona una llibertat creativa amb la qual se sent a pler. La seva iconografia no és mai gratuïta, ni tampoc copiada de l'estricta realitat. L'equilibri entre fabulació i remembrança és la marca de fàbrica. Amarcord va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1974.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.