Ulleres de pasta groga, un somriure d'orella a orella i acudits dolents per parar un tren mentre sorprèn amb un truc de cartes. Aquests són els quatre trets diferencials de Pere Rafart, un jove mag solsoní que als 30 anys ja acumula premis prestigiosos, com el del segon millor il·lusionista del món en l'especialitat de cartomàgia, màgia amb un joc de cartes, aconseguit a Corea. En la seva trajectòria ascendent, una actuació que va fer en el millor programa de màgia de la televisió dels Estats Units, Fool Us, a final d'agost, va arrencar els aplaudiments del públic i va guanyar-se el jurat. Una experiència que li ha començat a obrir la porta per intentar triomfar, també, a l'altra banda de l'Atlàntic. De moment, ha actuat a Nova York, a Buffalo i a Las Vegas, i també a Colòmbia.
«Fool Us» és el programa dels mags reconeguts Penn and Teller. Com va sorgir la possibilitat de participar-hi?
La productora em va veure al mundial de Corea del Sud i em van enviar un mail. En rebo de molt estranys. Hi ha qui vol que li tregui una maledicció [riu]. Ells, però, volien vídeos meus, i al cap de poc em van respondre. Vaig rebre el missatge a les 3 de la matinada i me'n vaig anar a celebrar-ho amb un whisky al bar Sputnik de Solsona [continua rient].
En la seva actuació al programa se'l veia molt còmode...
Vaig perdre els nervis fa temps, quan vaig començar a actuar en un petit pub de Solsona. Em posava molt nerviós i un dia em vaig adonar que no valia la pena patir. També m'ha ajudat molt l'experiència tan frenètica que he gua-nyat amb el pas dels anys. En els meus inicis, cada setmana potser tenia tres o quatre actuacions.
Com ha estat compartir escenari amb l'actriu i presentadora Alyson Hannigan [«Como conocí a vuestra madre»]?
És una joia de persona. Vam compartir històries, jo amb el meu anglès macarrònic... i li vaig donar el número de la meva habitació [torna a riure], però no va aparèixer.
Li va costar adaptar el seu humor al públic nord-americà?
No, la veritat és que l'idioma tampoc no ha estat una gran barrera. Vaig optar per fer més mímica i estalviar-me alguna broma, però me'n vaig sortir prou bé.
El públic americà és diferent del d'aquí?
Molt! L'espectador català és molt poc expressiu. Quan vaig començar a Solsona jo veia que a la gent li agradava l'espectacle, però no ho expressava. En canvi, els americans abans de començar ja van a totes amb tu, i si al final no els agrada el que fas, es giren o canvien de canal. Són molt més entregats.
Viu de la màgia?
Sí, des de fa 3 anys. Abans treballava en una multinacional i feia actuacions amateurs. No n'estava satisfet i vaig decidir dedicar-m'hi completament per posar en pràctica les meves idees. Això sí, tenint sempre present que si no m'anava bé, podia deixar-ho. Vaig fer un pas enrere per fer-ne dos endavant. Em va costar aconseguir-ho, vaig haver d'estar una llarga temporada tancat i provant trucs per poder oferir a la gent un espectacle propi.
Es veu fent una altra feina?
De moment no. Sí que és veritat que aquest món esgota: actuar és dur, viatges molt, estàs moltes hores sol... i ser un pobre autònom... preferiria ser funcionari (riu de nou). Però tinc clar que si em dediqués a una altra feina completament diferent de la màgia, li posaria les mateixes ganes.
Què li ha suposat la màgia?
Un canvi de vida, mai havia tingut un interès especial per la màgia fins que, als 17 anys, vaig anar a veure un espectacle, i des de llavors em vaig aficionar i em vaig comprar un munt de llibres. I aquí estic vivint d'aquest hobby que m'ha permès visitar llocs impensables com grans mansions o racons secrets d'alguns països preciosos.
Què es proposa fer ara?
No ho sé, un any sabàtic seria genial! Tinc l'agenda programada fins al 2020 i escaig. Tinc tants projectes que intento anar mes a mes, setmana a setmana. La vinent, tinc cinc actuacions, que s'acumulen amb entrevistes. No ho atrapo. I ja més endavant tinc previst un espectacle que m'il·lusiona en una botiga centenària de Barcelona, pensat per a 10 o 12 persones; i també un format gran per a teatre que inclourà monòlegs.
«Màgia i acudits dolents». Així és com van catalogar la seva actuació al programa Got Talent
És molt diferent el tracte que vaig tenir a Got Talent [versió espanyola] que als EUA. En l'àmbit artístic, aquí em van prometre uns efectes a escena que van canviar a l'últim moment. Sí que és veritat que la repercussió de sortir a Got Talent em va anar molt bé per trobar més feina, i em quedo amb els bons records del programa. El veuen 3 milions de persones; et permet guanyar 1.000 seguidors de cop a Instagram... que després veuen que parles en català i et deixen de seguir.
Parlem dels seus referents?
He pescat molt de tot arreu, el meu mestre Ioda viu a Barcelona i es diu Gabi Pereras. No és un performance, però tècnicament ho he après tot d'ell.
Els trucs que fa són seus?
No tots, però cada vegada en tinc més de collita pròpia. Una vegada, un mag molt famós d'Astúries em va dir que tot allò que faci li aporti la meva empremta personal per tal de diferenciar-me.
Quin és el procés per crear un truc de màgia?
Cervesa! [riu]. Començo intentant fer l'impossible i després esbrino com aconseguir el que vull presentar al públic. Si una idea no la portes a terme, no deixa de ser una fantasia, per això jo treballo molt amb això. Tinc dues pissarres enormes plenes d'idees, i de tant en tant en desenvolupo una. Has de fabricar coses especials i de vegades ho proves en públic i fracasses... I ara, com que la gent ja em coneix i el nivell d'exigència creix en totes les actuacions, per provar trucs nous he de fer bolos en pubs sense dir el meu nom i sense les ulleres grogues.
Quina actuació recorda més?
El mundial de Corea va ser èpic. Em vaig trobar amb una cultura que xocava amb la meva forma de ser. Jo soc una persona molt propera, energètica i que tendeix a interactuar amb les persones durant el xou. I vaig decidir fer el meu espectacle com sempre. Va ser increïble veure com unes mil persones s'aixecaven per aplaudir durant 10 minuts, unes 3 vegades seguides.
Hi ha algun truc que se li resisteixi?
Sí, molts. Ha arribat un punt que tinc trucs que m'encantaria fer i que he après, però que no encaixen amb el meu personatge... i això és molt frustrant.
Parla del seu personatge. Quin segell el defineix?
El to, les formes i el material original. Mai m'he plantejat què faig i per què ho faig, però vas veient que es prenen decisions i t'encaselles en un camí en què ja no pots tornar enrere i això també és part de mi.
