Marta Marco (Badalona, 1976) ha estat tota la vida damunt dels escenaris. Teatre, cinema i televisió. Ara comença la gira de La reina de la bellesa de Leenane, on interpreta un dels personatges protagonistes en una obra «molt bèstia». El 1999, Marco s'asseia a la butaca mirant per primera vegada la posada en escena de l'obra. Vint anys més tard, l'actriu dona vida a un dels personatges en una de les obres que més l'ha captivada. El muntatge inicia la gira al Kursaal (dissabte, 21 h; diumenge, 18 h)

La reina de la bellesa de Leenane es va estrenar a Catalunya fa 20 anys sota la direcció de Mario Gas. Què en recorda?La reina de la bellesa de Leenane

Que em va impressionar moltíssim. En aquella època no coneixia el seu autor, l'irlandès Martin McDonagh, i va ser un gran descobriment. Tot i la duresa en el relat, recordo haver rigut molt, és una obra molt bèstia i poder-la interpretar és fantàstic.

L'obra té lloc els anys 80 en una petita regió d'Irlanda, però és traslladable a moltes altres realitats. És anacrònica?

Sí, definitivament, és una peça que, tot i tenir un espai i una època molt delimitats, parla de realitats que es poden trobar a tot arreu. Un món rural aïllat, molt tancat en si mateix, que provoca que la gent estigui sempre sota observació, que tot se sàpiga. Apareix l'element, en aquest cas la figura masculina, que té un punt de salvador, com la clau per fugir d'aquest espai, que és com un purgatori.

També va actuar a Dansa d'agost, un muntatge que té molts paral·lelismes amb Dansa d'agostLa reina de la bellesea de Leenane.

Tots dos parlen d'aquest poder del matriarcat en mons molt tancats, on tot s'acaba enverinant. La figura de la dona és molt contundent en les dues obres, que passen a Irlanda, en èpoques diferents, però amb vasos comunicants.

Maureen, el seu personatge, vol marxar del poble, però a la vegada està arrelada al territori. Hi ha una certa paradoxa implícita?

Hi ha quelcom que reté les dues protagonistes, sobretot la Maureen, a Leenane. Potser és la por o l'abisme que suposa abandonar el que ets, perquè elles són Leenane. És una paradoxa, sí, perquè vol marxar però a la vegada no pot.

A l'obra hi ha elements paisatgístics molt importants, com la pluja i el vent. S'ha aconseguit traslladar aquesta sensació de solitud?

He estat diversos cops a Irlanda, un amb els actors i el director, Julio Manrique, i realment t'adones que viure allà durant tot l'any és molt dur. És un país molt maco, però el vent, la pluja, la boira... el clima en certa manera configura la manera de ser, i és per això que els personatges són tan feréstecs. Era important traslladar aquesta sensació als espectadors, i crec que els elements hi ajuden.

L'humor és potser l'element més especial de l'obra.

Diria que és el que més atrau el públic, jo mateixa quan la vaig veure per primera vegada va ser el que més em va captivar. Hi ha moments molt durs, dramàtics, i el públic riu, perquè McDonagh té una capacitat espectacular per crear situacions on l'humor s'infiltra en les situacions més dures.

Ser capaç d'aplicar aquestes dosis d'humor negre en un drama com aquest és el més complex?

Requereix molt d'esforç i molta concentració, però treballar amb Julio Manrique és molt fàcil. Té una gran intel·ligència interpretativa, sempre sap com ajudar-te i com fer-ho més fàcil, i al final has d'encarar l'humor molt seriosament. El públic riu, però tu no. En aquest equilibri és on hi ha la dificultat del moment. I és la part més esgotadora, realment és una obra que cansa molt, però és molt gratificant perquè et permet arribar a nous espais interpretatius.

La rancúnia i la ira són els motors de l'obra?

No en diria la ira, sinó la supervivència. Intentar sobreviure en un ambient contaminat, dur. És estimar malament, però en el fons és estimar.