Qui és la Patrícia Vianor? «Una persona transgènere. El meu sexe orgànic és el masculí però el meu gènere sentit i definit és el de dona. Això no implica que decideixi hormonar-me (que no ho estic fent) ni sotmetre'm a cirurgia, cosa que amb tota seguretat no faré. Què soc en definitiva? Una dona transgènere no una transsexual, no una travestí». Així ho explica a Regió7 aquesta baganesa que va néixer home però que se sent dona i que després de tota una vida viscuda d'acord amb els codis de «l'heteropatriarcat» s'ha atrevit a expressar-se tal com se sent, i ha esdevingut una activista contra la discriminació de gènere «perquè falta molta informació i formació. Som a les beceroles». Ella és una de les persones que es mostren sense embuts al llargmetratge documental En/Femme, que obre les portes del complex univers de la identitat i l'expressió de gènere. Es projectarà divendres, 27, a les 8 del vespre al Patronat de Berga.
La diferència entre una persona transgènere, una transsexual i un tranvestit «és molt important». Per això d'entrada vol deixar-ho clar. «Una persona transsexual és la que ha canviat de sexe. Ha passat per un procés d'hormonació en primer lloc i, generalment, s'ha sotmès a cirurgia. Una travestí és una persona que es pot dedicar al món de les arts escèniques que es transforma per donar una imatge determinada en el decurs d'aquell espai. En canvi, una dona transgènere viu habitualment expressant el seu gènere en femení encara que no sigui el que li va tocar en néixer».
Un vestit de princesa
És nascuda a Barcelona el 1957 i va arribar a Bagà el 1984, on viu des d'aleshores. S'ha casat amb la seva companya i ha tingut un fill i una filla, i ja és àvia. «Des dels 8 anys sé que soc singularment diferent». Una anècdota ajuda a explicar aquesta sensació que li ha generat molta confusió a la vida. «Quan vaig fer la primera comunió no volia anar-hi vestit de marineret sinó de princesa». No va poder ser i «a partir d'aquí vaig construir-me com a home. Aquest home m'ha acompanyat durant dues terceres parts de la meva vida». La Patrícia Vianor (el cognom és el nom artístic que feien servir uns seus tiets que es dedicaven al teatre) va néixer el 1966. «Com a Pere parlava interiorment amb la Patrícia cada dia abans d'anar a dormir». No ha estat fàcil arribar fins on és ara -ni per a ella ni per a la seva família- pels tabús, les pors, la falta d'informació. «El missatge que la societat enviava era que si ets un noi t'han d'agradar les noies i com a màxim et permeten que t'agradin els nois. I si ets una noia t'han d'agradar els nois i com a màxim et permeten que t'agradin les noies. Però és clar: si tu ets un noi que t'agrada sentir-te noia i, a més, continues sentint atracció per altres noies, on t'ubiques?»
Ara, la Patrícia es defineix com «una persona que en un moment de la seva vida, al voltant dels 50 anys, aproximadament [2007] va decidir expressar el gènere sentit, el que porta a dins. Em sentia diferent però no sabia com expressar-ho» . A través d'Internet, «buscant referents,» va descobrir que «hi havia altres persones com jo damunt de la Terra, concretament a Barcelona», diu somrient. Hi contacto i «em trobo amb persones que tenen una vida completament normalitzada com a nois i homes però que tenen un sentit de gènere que és el femení». I els troba en un moment en què acaben de llogar un local per reunir-se, apoderar-se, intercanviar experiències i mostrar-se lliurament, vestir-se amb roba femenina que guarden als armaris, maquillar-se. Així naixia el club En /Femme, un terme que s'utilitza per descriure homes que porten roba femenina ( cross-dressing) per expressar la seva feminitat. «M'agrada molt perquè allà em puc expressar en el meu gènere sense sentir-me qüestionada, perquè volen entendre com ets i entre totes fem una pinya».
La descoberta del club En /Femmne va suposar un punt d'inflexió. «Per a mi va ser una explosió de joia i alegria», riu, «però a la vegada barrejat amb un sentiment de vertigen: ostres, s'ha acabat tota aquesta gran confusió que m'ha acompanyat al llarg de tota la meva vida i podré donar llibertat a aquests sentiments».
Quan el documental es va emetre al programa Sense Ficció, de Tv3, les reaccions dels seus veïns i coneguts «va ser hiperpositiva. L'endemà els companys de la feina «em demanaven com volia que em diguessin». Encara ara la feliciten persones que no coneix pel carrer. «Bagà m'ha demostrat que és oberta i tolerant».
Activista de forma natural
El 26-M passat va concorre a les eleccions a la candidatura Compromís per Bagà-Candidatura de Progrés. Havia estat al món municipal amb la seva identitat anterior: Pere Caballero, la que consta al seu DNI. Va ser regidor del consistori baganès del 1995 al 2006 i en aquests període va ser a l'oposició i també al govern.
I ara és una activista per la igualtat de gènere. «Me'n sento molt satisfeta». Ha treballat amb el Consell Comarcal del Berguedà perquè En/Femmne es vegi a Berga i que això «sigui un punt de partida» d'un programa formatiu als instituts berguedans per donar a conèixer als joves el món LGTBI i la diversitat de gènere. També lluita per la igualtat de gènere damunt dels escenaris amb obres com Crotch (Entrecuix), sobre la identitat de gènere i que s'ha vist a Barcelona, Madrid, Sevilla i Bilba, o la darrera, Bla, bla, trans, a la sala Beckect barcelonina.
