Al principi dels 60, quan Ingmar Bergman ja tenia dos Oscars i era un director reconegut arreu, va realitzar tres pel·lícules que s'han qualificat com a peces de cambra, en el mateix sentit amb el qual el dramaturg suec August Strindberg va agrupar i denominar algunes de les seves obres teatrals. Les característiques que defineixen tant les unes com les altres són la concentració del tema triat, la intensitat dramàtica, la cruesa en el tractament i pocs personatges en un únic lloc i en un curt espai de temps. Aquesta trilogia bergmaniana la componen Com en un mirall, Els combregants i El silenci.

Com en un mirall fou rodada a l'illa de Färo, només amb quatre actors, i la història es desplega de l'alba a la nit. El silenci de Déu és assumit a partir de la filosofia existencialista de Kierkegaard, però el personatge de Karin (Harriet Andersson) persisteix en la fe, fins a desembocar en la bogeria. Tanmateix, l'amor que desvetlla en els altres és la manifestació de la presència de la divinitat, lligada al sacrifici propiciatori. Dos moments m'emocionen del film: la representació que Karin i Minus fan de la seva obra davant de pare i marit i la crisi de Karen quan, cercant Déu més enllà d'un envà, s'espanta amb el soroll de l'helicòpter que baixa a recollir-la, i creu que l'ataca per una gran aranya.

Els combregants -la traducció del títol original seria Llum d'hivern- constitueix la pintura radical d'un sacerdot en temps de crisi de fe, per a mi comparable a les presentades per Bresson a Diario de un cura rural o Paul Schrader a El reverendo. El film és d'una austeritat impressionant, amb una plàstica que ens recorda la influència de Dreyer. El tema és la tensió entre angoixa i esperança. La primera és un continu fonamentat pel contacte amb la realitat i la por al no-res. La segona seria la conseqüència d'unes creences ancorades en la rutina, que acaben per no constituir ni tan sols un consol. Com a moments més emotius trio: els fosos encadenats del principi de les oracions cerimonials del capellà a la missa, barrejats amb plans de la desolació del paisatge hivernal a l'exterior de l'església, i el primer pla sostingut -només amb un tall corresponent a Marta desembolicant-se les benes de les mans-, que demostra el domini de l'expressió facial de Gunnar Bjönstrand.

El silenci ens presenta dues germanes, Anna (Gunnel Lindblom) i Ester (Ingrid Thulin), amb el fill de 10 anys de la primera d'elles, allotjades en un hotel d'una ciutat d'un país indefinit, on sembla que s'està covant una guerra. Les dues dones són molt diferents: Anna és sensual i desitja el contacte humà, mentre que Ester és una intel·lectual reprimida. Així, la incomunicació s'estableix en dos fronts: el personal entre les germanes i el social en un lloc estranger. El film va produir algun escàndol per escenes sexuals massa explícites. Aquí, al nostre país, es va tardar molt a estrenar en la modalitat d'Art i assaig. Si he de triar l'escena més colpidora, em decanto per la humiliació de l'Ester, quan entra a l'habitació on la seva germana fa sexe amb un cambrer amb posat de pinxo. La planificació ens mostra els tres personatges en el mateix pla en una sàvia composició, a la vegada que juga amb llums i ombres en els primers plans. I parlant de primers plans, els que emmarquen el rostre d'Ingrid Thulin són filmats ben a propòsit per palesar la intensitat que evidencia una de les actrius predilectes de Bergman.