Amb la Concha d'Or a la producció brasilera Pacificado es cloïa dissabte la 67a edició del Festival de Sant Sebastià, un film que també aconseguí els guardons al millor actor i a la millor fotografia, un reconeixement en el palmarès que va suposar una relativa sorpresa, perquè a Sant Sebastià difícilment reïxen les propostes inicialment favorites. De fet, la secció oficial va proporcionar, en definitiva, un nivell qualitatiu certament remarcable.

La pel·lícula està ambientada en una de les faveles de Rio de Janeiro, Morro dos Prazeres, a l'estiu del 2018, quan la celebració dels Jocs Olímpics impulsà la intervenció de les forces policials en els racons més calents de la gran urbs. Jaca, l'antic cap de la zona, torna a casa seva, després d'haver romàs catorze anys a la presó, i ha d'afrontar un nou escenari social i personal perquè descobreix que té una filla, ja adolescent. El film, produït pel cineasta Darren Aronofsky (l'autor de Réquiem por un sueño), està escrit i dirigit per Paxton Winters, un periodista i realitzador estatunidenc que va viure set anys a la mateixa favela on transcorre l'acció. Aquest coneixement determina una visió summament autèntica i convincent d'un indret dur i extrem. El director està més interessat a copsar l'atmosfera crispada dels seus carrers i les emocions intenses dels seus habitants que a desenvolupar una trama més o menys convencional. Una càmera vigorosa i impecable observa, sense jutjar els seus protagonistes, i configura un naturalisme cru que és als antípodes d'altres propostes recents, com la sobrevalorada Ciudad de Dios, que convertien la sordidesa en un artifici efectista. La imposant caracterització del carismàtic Bukassa Kabengele arrodoneix un treball tan valent i arriscat com coherent.

? La trinchera infinita, un dels títols més ben valorats pels especialistes i el públic, obtingué tres distincions importants: millor direcció, millor guió i el premi FIPRESCI, atorgat per la crítica internacional. Aquesta producció basca confirma la trajectòria ascendent del singular equip artístic format pels guionistes i directors Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga. Els artífexs de títols notoris com Lorak i Handia plasmen la lluita desesperada per la supervivència d'Higinio, un militant d'esquerres d'un petit poblet andalús que es refugia a casa seva quan esclata la guerra civil i esdevé un talp. La cinta, aferrada deliberadament en un fetitxisme visual, captura acuradament amb un realisme descarnat l'evolució interna del personatge central i la seva inevitable confrontació amb una realitat externa canviant. Els tres cineastes modulen amb un bon pols narratiu un metratge inusual de dues hores i mitja, i treuen un excel·lent rendiment dramàtic dels seus esplèndids intèrprets (Belén Cuesta i Antonio de la Torre). L'aportació catalana, ? La hija de un ladrón, fou una de les creacions més rodones de la Secció Oficial, unànimement valorada per la crítica. L' opera prima de Belén Funes ens apropa a la quotidianitat complexa de la Sara, una jove de 22 anys i amb un fill petit, que malda amb una tenacitat admirable per poder superar la precarietat laboral, social i familiar. La directora barcelonina s'inspira en el personatge d'un dels seus curts multipremiats ( Sara a la fuga), i adopta un tractament expressiu que s'emmiralla clarament en l'estil dels germans Dardenne (els excel·lents autors de films com Rosetta i El hijo). I així, La hija de un ladrón assumeix un hiperrealisme, amb una càmera opressiva enganxada contínuament als seus personatges, que copsa sense cap tipus de concessió un univers desolador (la Barcelona perifèrica) que sovint no volem reconèixer. La sòbria i demolidora composició de Greta Fernández (Concha de Plata a la millor actriu, ex aequo amb l'austríaca Nina Hoss), tota una revelació, constitueix una de les seves cartes guanyadores. Al seu costat hi trobem el seu pare a la ficció i la realitat, el gran Eduard Fernández.

?El tercer llargmetratge de la parisenca Alice Winocour, Proxima, va merèixer el Premi Especial del Jurat. Una portentosa Eva Green (la memorable protagonista de Soñadores) interpreta una astronauta francesa que és escollida per a una missió espacial d'una gran envergadura. La cineasta francesa s'allunya de qualsevol tipus d'efectisme visual o dramàtic, i es concentra a oferir-nos un retrat intimista tan perspicaç com creïble. D'altra banda, també perfila una oportuna reivindicació feminista.

?Però el Festival de Sant Sebastià és molt més que la secció oficial. La secció paral·lela de Zabaltegi-Tabakalera aplegà algunes de les joies, més o menys secretes, de la temporada. El film premiat ( Ich war zuhause, aber) és una producció alemanya que, sortosament, s'estrenarà l'any que ve a l'Estat espanyol amb el títol d' Estaba en casa, pero? som davant d'una de les obres més audaces, personals i brillants de la temporada. Angela Schanelec ens sorprèn (i ens fascina) en cada pla amb un devessall d'idees visuals i dramàtiques que esmicolen contínuament l'ortodòxia cinematogràfica i ens transporten a un univers sensorial d'una gran volada.

Va rebre una menció Les enfants d'Isadora, de Damián Manivel. Una prodigiosa mostra de cinema dansa, en què la vida i la seva representació conflueixen magistralment en un dels finals més bells i corprenedors dels últims anys. Zabaltegi també ens regalà dues aproximacions extremadament originals, líriques i trencadores a la figura del mort vivent: Atlantique (Mati Diop) i Zombi Child (Bertrand Bonello). Dues pel·lícules franceses excepcionals que van molt més enllà dels clixés repetits en els darrers temps en nombroses produccions fantàstiques.

?Sant Sebastià també dona una oportunitat als joves talents amb la secció New Directors. La cinta premiada, Algunas bestias, representa la segona pel·lícula del xilè Jorge Riquelme. Un drama claustrofòbic que explora amb una sagacitat precisa les misèries morals d'una família amb un potencial enverinat. També va gaudir d'una menció especial la búlgara Svetla Tsosorkova amb la seva magnífica Sister, una panoràmica punyent i desencisada.

?La 67a edició del certamen més influent de l'Estat espanyol també serà recordada per la seva aportació manresana. Esteve Soler, David Torras i Gerard Quinto van presentar personalment la seva opera prima, 7 raons de fugir, que tingué dues sessions (les entrades pel primer s'esgotaren ràpidament). La pel·lícula fou inclosa en la secció Made in Spain, que recollí algunes de les propostes estatals més significatives i premiades de la temporada. I així, 7 raons per fugir va estar al costat, entre d'altres, de Dolor y gloria (Pedro Almodóvar), La virgen de agosto (Jonás Trueba) i Els dies que vindran (Carlos Marquès-Marcet). Un aparador excepcional per a un llargmetratge que segueix el seu itinerari internacional i que, com es va poder comprovar novament en el col·loqui posterior a la primera projecció, segueix provocant les reaccions més intenses, suggeridores i sorprenents.