Fins a quatre vegades, la darrera ja amb els llums oberts i per aclamació popular, van sortir a saludar els ballarins i els músics al final de l'espectacle inaugural de la fira, que ahir a la nit va exhaurir les 800 entrades disponibles al teatre Kursaal de la capital bagenca. Animal de sèquia va entusiasmar en l'arrancada d'un certamen que, si manté l'acceptació entre el públic que va exhibir l'obertura, apunta molt alt.

Sol Picó només va aparèixer a l'escenari uns pocs minuts dels setanta que va durar el muntatge, pe-rò la seva empremta ha guiat la producció des de l'estrena del mes de març passt a Alacant. Amb la inestimable companyia d'una banda creada amb músics de procedències diverses, en el marc del País Valencià, i dirigida per Jesús Salvador Chapí -per això, el conjunt pren el nom de Sol Picó i la Banda Chapicó-, el resultat final ideat per la coreògrafa d'Alcoi és un recorregut de dues direccions entre la tradició i la contemporaneïtat de la cultura popular valenciana.

Les festes populars i la ruta del Bakalao en un producte escènic que va transitar a un ritme a estones frenètic per diversos paisatges estètics i sonors de la regió llevantina. Explicava Sol Picó en conversa amb aquest diari, en l'edició d'ahir, que es va haver de reciclar per saber què s'estava coent a la seva terra natal quan va sortir la possibilitat de muntar Animal de sèquia. I la relectura de la tradició que ha dut a terme fa especial esment en la tensió constructiva entre les formes de la cultura popular i la semàntica de la modernitat.

Segurament, a més d'un li va sorprendre veure els instruments de vent compartint protagonisme amb la percussió quan la quarantena d'intèrprets -vuit ballarins i una trentena de músics- van omplir el Kursaal amb una de les tonades més famoses dels anys 90: «Exta sí, exta no». Desacomplexadament, l'espectacle proposava al públic viatjar endavant i enrere: sense la voluntat de confrontar l'ahir i l'avui d'una cultura, seria impossible relligar en una mateixa peça l'enganxifosa cançó de Chimo Bayo amb els versos d' Assumiràs la veu d'un poble, de Vicent Andrés Estellés.

Una paret transparent convertida en una làmina d'aigua, amb dos ramals de sèquia a banda i banda, van transportar a Manresa l'escenografia de la vida quotidiana i els costums d'un temps i un país. Un espai mític de la memòria col·lectiva d'una terra on el present s'escriu sense oblidar el passat. Allò ancestral va conviure anit amb allò rabiosament contemporani i va seduir la platea amb un espectacle al qual va posar veu Carles Dènia per fer arribar nítid i potent el cant popular valencià. Poques vegades haurà viscut el Kursaal una inauguració tan aplaudida.