No són per a El Drogas (Enrique Vila-real, Pamplona, 1959) aquests temps fugaços en què les grans estrelles del pop llancen cada setmana noves cançons. I no ho són bàsicament perquè no ho vol, no perquè no tingui cançons per cobrir tot un any divendres rere divendres.
Senzillament és que ell es marca el seu propi ritme i per això acaba de publicar Solo quiero brujas esta noche sin compañía (Warner Music), un nou àlbum amb 42 cançons repartides en cinc CD amb cinc timbres diferents: Acústic, Rovellat (rock contestatari), Canalla (rhythm & blues de suburbi), Fos (música industrial) i Equivocat (centrat en l'amor).
«Visc d'això, m'agrada el meu ofici. Algú que es dedica a això ho pot fer, tret que es cregui un geni que necessita cinc anys per fer deu cançons», explica sobre aquest ambiciós llançament, traient heroïcitat a l'empresa: «Una cançó en sis mesos... coi!». «Sempre tinc ganes de fer coses noves», prossegueix el navarrès, a qui al llarg d'aquestes dues hores i mitja de nova música l’escoltem, a més de rockejar en pla vella escola com feia amb Barricada, cantar al piano o fins i tot acostar-se al tango o a la modus crooner.
I llavors argumenta: «M'agrada sentir-me un intrús. M'agrada ser el puto cuc de la poma, que precisament fa que la poma sigui sucosa. Una poma, perquè tingui bon gust, ha de ser la casa d'un cuc. Jo soc un intrús tocant els instruments. El piano el toco com Lucky Luke. Amb la guitarra em passa el mateix, no tinc gens de vergonya. I tot això m'ho va ensenyar el desvergonyiment que vaig tenir fent-me cantant i baixista. Quina barra».
A partir d'aquesta premissa, aclareix que no es dedicarà a «fer tango, ni blues, ni punk o cançons acústiques» sinó que, en realitat, «ho farà tot». «Això ve des de lluny, perquè amb Barricada ja intentàvem no repetir-nos. Per això no em trobaria còmode fent ara el mateix disc que vaig fer fa trenta anys. Seria un funcionari dels acords... hòstia, que lleig!», planteja.
Una visió personal del món
Més enllà d'estils, el que fa El Drogas al llarg d'aquestes 42 cançons és plasmar la seva visió del món que ens ha tocat viure. Cosa que resumeix així: «Estem tristos i no m'estranya. Fins i tot enfadats. Jo, molt enfadat pel rotllo polític. I no ens adonem com de capaços som tots de transmetre alegria, d'aplaudir els nostres cada matí i enviar a la merda tot aquest nivell d'estupidesa que ens envolta entre polítics, tertulians... en fi».
El navarrès també reflexiona sobre l'emigració i els refugiats, una qüestió en què aposta per tenir «empatia i escoltar la gent que ha vingut aquí per raons duríssimes». «Els bombardegen amb armament made in USA i made in Spain i després a més els tanquem la porta. Em sembla una puta vergonya i som part d'aquesta pena de mort que suposa la mar Mediterrània per a tanta gent ara mateix», subratlla.
Després de lamentar que ens hi hàgim «acostumat» i ens resulti «molt còmode» deixar que la gent continuï morint al mateix mar on ens ba-nyem, remarca que això «no canviarà mentre no siguem capaços» de treure’ns la «por de conèixer aquesta gent i intentar parlar-hi prestant-los les orelles que necessiten».
«Mentrestant, si no canviem, continuarem votant imbècils i depenent d'ells, així com dels imbècils que no hem votat, com pot ser la banca, la CEOE o aquests sindicats que no defensen els treballadors», afirma, i tot seguit remata: «El mateix sistema democràtic és una puta broma, el que seria bo seria rebentar-lo».
I afegeix: «Hi ha institucions i conjunts de persones que cal destruir absolutament i començar des d'aquestes ruïnes a construir una cosa més suportable per a tots. Jo arribo a Madrid i flipo amb les banderoles d'Espanya... Després, que si el nacionalisme català o el basc, quina cosa. La història d'Espanya és per plantejar-se-la de veritat, i t'ho dic jo que vinc de Navarra i no soc independentista».
Concerts
A més de tenir el seu propi pla de gira, El Drogas està embarcat com a artista convidat en la gira de reunió de La Polla Records, estendard del punk espanyol més replicador, de tornada 16 anys després. «A la gent li agraden molt els funerals», fa broma sobre el gran interès d'aquest retorn, encara que després afegeix: «Vull pensar que d'alguna manera també hi ha un sentiment dins de la gent de dret a la rebequeria i que a La Polla Records trobin on reflectir-se».
Al seu judici, el líder del grup, Evaristo, «continua sent un filòsof de la vida en les seves expressions, amb les seves cançons i amb el que diu en les entrevistes». «Un altre gran en això és Albert Pla. Personatges d'aquest tipus són molt necessaris en aquest moment», destaca.
«Els franquitos que caminen pel carrer et piquen com els mosquits. Et deixen la molèstia i t'has de gratar. Així, tots portem aquest (Santiago) Abascal -líder de VOX- dins i en lloc de treure’l per l’orto deixem que surti per la boca», adverteix.
Al marge de la seva unió amb La Polla Records, El Drogas començarà la seva pròpia gira el 22 de novembre a Barcelona. En una primera part, presentarà els tres primers discos del seu nou llançament, i més endavant els dos següents mutaran a «ambientacions industrials».
«Tothom creu que cal arribar a l'èxit corrent, però no. Vivim dels fracassos, que t'ensenyen bastant més. A la vida hi ha molts més fracassos i són més contundents que els èxits. Viu l'èxit, d’acord, però sigues conscient que se’n va. Els fracassos són la nostra veritable teta vital i aprens molt de 'treure la pota' d'on l’has ficat», conclou.
