Hi ha obres de teatre que deixen petjada. Una gossa en un descampat no és un text fàcil de pair però reconforta que l'escenari serveixi per parlar de temes espinosos, per fer emergir a la superfície aspectes de la vida que demanen la teràpia de la conversa pública. La dramaturga banyolina Clàudia Cedó (1983) va patir la mort del nadó que duia dins quan estava embarassada de cinc mesos. Una experiència traumàtica que va plasmar en una peça colpidora estrenada a la Beckett, vista al Grec i aquest diumenge de pas pel teatre Kursaal de Manresa.
La mort perinatal és un tema difícil de tractar. Quines reaccions ha trobat entre els espectadors?
L'obra ajuda a normalitzar el te-ma perquè parlar va molt bé. El problema, sovint, és que no se'n parla, i cal donar el pas a fer-ho en el nostre entorn. Recordo una vegada, en un sopar amb una colla, que els amics que m'havien vist amb panxa ara em veien sense...
...i sense nen, és clar.
Doncs al final, vaig ser jo qui va treure el tema i tot es va relaxar. A vegades, en situacions així, costa de fer el pas de demanar a l'altre com es troba.
Per què va fer el pas de posar per escrit una experiència tan íntima i, alhora, tan dura?
Això em va passar el setembre de fa dos anys, jo era resident a la Sala Beckett i havia de fer un text. Però vaig demanar-los per canviar el que tenia previst perquè necessitava explicar que havia perdut una criatura als cinc mesos de la gestació: al novembre ja tenia escrita les escenes, i la primera versió de l'obra la vaig acabar al febrer. Tot plegat va ser molt intens.
A diferència d'altres projectes seus, no es va fer càrrec de la direcció. Per què?
Dirigir aquesta obra, per a mi, ja hauria estat excessiu. I, a més, no em veia donant indicacions a una actriu que fa de mi mateixa interpretant una experiència tan personal viscuda només uns pocs mesos enrere. Vaig veure clar que a l'obra li aniria bé la distància, necessitava que algú se la mirés de lluny, i la Beckett em va fer la proposta de Sergi Belbel per entomar la direcció. Em va semblar meravellós! Crec que era bo que hi hagués una figura masculina. Ell va passar per una experiència semblant, ja fa temps, i m'agradava que hi hagués la visió del pare.
Això va implicar canvis en el seu text, punt de vista diferents?
No, ell també és autor i va respectar cada coma del meu text.
L'obra es va estrenar a la Beckett, va passar pel Grec, ara està de gira i anirà a Madrid ... Què hi veu, si mira enrere?
Em pregunto 'com ho vaig fer'! Acabava de parir una criatura morta ... i quan hi era, quan escrivia, no tenia por, era una necessitat... tenia ganes de cridar, de treure-ho de dins. Aquesta primera escriptura va ser instintiva, impulsiva... després va arribar l'hora de la dramatúrgia pel bé de la història.
De tot plegat, què tenia interès d'explicar?
Volia explicar com em vaig sentir, traslladar com em vaig sentir, a la gent, no donar lliçons de moral, i fer que la gent ho visqui com ho hagi de viure.
Es va implicar en el procés de preparació de l'obra o, un cop fet el text, se'n va allunyar?
Vaig participar molt en els assajos, he anat a moltes funcions, m'he quedat molts cops a parlar amb la gent, persones que han passat pel mateix. Resulta molt catàrtic: la gent que ho ha viscut em dona les gràcies per posar en paraules aquesta experiència, pe-rò també hi ha qui no ha passat per això però empatitza. Els humans tenim la capacitat d'empatitzar i per això crec que l'obra ajuda a atrevir-nos a preguntar.
Li deuen haver comentat que la seva obra recorda molt a una altra, «Llibert», on l'actriu Gemma Brió explica també una experiència pròpia tràgica, la mort del seu nadó pocs dies després de néixer.
No vaig arribar a veure Llibert. Sí que coincidim ambdues obres en què s'aprofita l'art, el teatre en aquest cas, per parlar d'un tema del qual no se'n parla.
La seva condició de psicòloga li ha fet veure tot el procés d'una manera particular?
Et fa tenir unes eines per llegir els comportaments humans, però quan es tracta d'una mateixa, no és així. És com el cirurgià que no es pot operar ell mateix. Quan et passa una cosa com la que em va passar a mi, estàs més pendent de sobreviure que de res més.
Què li suggereix la idea del descampat?
És una imatge que em va acompanyar, la sensació que hi ha pics a la vida que has de superar. Hi ha experiències vitals que són dures, i no pots marxar-ne, les has de creuar. I en l'intent, pots trobar bellesa en aquests llocs foscos. Sembla que el dolor és una cosa terrorífica, però el dolor té molta bellesa i totes les coses belles contenen dolor. Com va dir l'artista Louise Bourgeois, 'he estat a l'infern i he tornat'. Ens costa sortir de la zona de confort i la vida no és només felicitat.
