Pesa sobre Pepe Sales l'etiqueta de poeta maleït. Nascut el 1954 a Barcelona, va morir quan només tenia 39 anys per culpa de la sida i va deixar com a llegat una obra polièdrica i inclassificable. «Quan es parla d'ell, sempre es treuen els temes de l'homosexualitat, les drogues, la malaltia... i sí, però alhora no», apunta el seu nebot Martí Sales: «Per sota de tot això suren altres temes, i no es concreta prou en les qüestions estrictament literàries». El cicle Tocats de Lletra de Manresa ret homenatge avui a la figura de Pepe Sales en un acte a la llibreria Papasseit en què el seu germà, Joan Sales, la seva companya, Lulú Martorell, i el mateix Martí aproparan als presents la profunditat creativa de l'artista.

«Per a nosaltres, ha estat una sorpresa veure com el llibre provoca adeptes instantanis», apunta Sales: «Hi ha gent que no el coneixia i, en llegir-lo, s'ha convertit en fan de la seva obra. Els lectors hi troben que hi ha molta veritat, quelcom molt particular dins del panorama de les lletres catalanes. No és pas l'únic perquè en la seva època hi havia tota una plètora de gent que circulava pels mateixos llocs, però fa trempar molt quan trobes algú que no recorre el camí fresat per on van molts altres».

El segell Labreu Edicions va publicar fa deu anys, amb notable èxit entre el públic, el volum Sense re, sense remei, que comprenia els poemes de Cançons d'amor i droga, diaris personals i altres apunts, a més d'una mostra petita de la seva obra pictòrica. Fa uns mesos, el Konvent de Cal Rosal va acollir una àmplia mostra de la pintura del polifacètic creador barceloní: «En comptes de fer un catàleg car com els que fan les exposicions, vam pensar que, com que feia deu anys de Sense re, sense remei, que estava exhaurit, podríem fer-ne una ampliació incloent-hi les seves obres completes literàries i un bon conjunt de reproduccions dels quadres ben impreses, a més d'un text de la Lulú sobre aquest vessant pictòric del Pepe».

L'exposició del Konvent, al capdavant del qual hi ha l'infatigable Pep Espelt, va marcar una fita en el coneixement de l'obra de Pepe Sales. «Recordo que la fotògrafa Tanit Plana va comentar que poques vegades havia vist una obra que casés tan bé amb el lloc on s'exhibia», afegeix Sales: «Realment va ser molt elèctric».

La iniciativa, però, «no es repetirà, no itinerarà», explica el nebot de l'artista: «L'obra del Pepe es va produir en unes circumstàncies concretes, ell escrivia i pintava, però mai no es va cuidar de fer una carrera artística, no arxivava els seus materials, no es preocupava de parlar amb la premsa... Tot això li era indiferent, mai va tenir una galeria ni va fer una exposició convencional. Els seus quadres els tenen amics i familiars, gent que s'estima molt aquesta obra i, per aquest motiu, no crec que mai més es torni a fer el treball de recerca-la i reunir-la».

Un recital diferent

La vida de Pepe Sales va ser tan curta com intensa i va deixar una petjada profunda en la gent més propera. Tres d'aquestes persones parlaran avui a la tarda a la llibreria Papasseit per proporcionar, cadascuna d'elles des d'una òptica personal, una mirada col·lectiva al llegat del pintor i escriptor. «En Joan aportarà el coneixement més íntim del germà, les anècdotes, la Lulú expressa la complicitat de la companya, i jo em centro en la literatura», avança Martí Sales. Vivències i records compartiran vetllada amb fragments recitats de la seva obra, versos del poemari 50 cançons d'amor i de droga com els que va musicar Albert Pla. Com, per exemple, els de Gos blus: «Estic fet pols / Estic fet merda / Vaig arrastrant-me / Sóc com un gos. / Sóc com un gos, / que et borda un blus / Lo vent del nord / que gela els meus ossos / Me troba sol / en mig del Fangar / Roben gambes, roben gambes / Roben gambes al Fangar». «Tots tres tenim un vincle emocional amb el Pepe i això fa que la presentació sigui molt especial, com si tinguéssim una taula ouija i ell sortís a fer una volta per allà», indica Sales: «Ens el sabem tant, que sempre és imprevisible per on podem sortir, és com una invocació atzarosa».

Pepe Sales va quedar al marge del reconeixement acadèmic, «ell mai va tenir en compte moviments ni circuits, el món de la cultura, no li anaven gens aquestes endogàmies pestilents. Ell va ser algú que anava per lliure».

No obstant això, Martí Sales reconeix que «hi ha una sèrie d'escriptors i d'artistes que han, hem, rebut algun tipus d'influència de la llibertat, la franquesa i la salvatjor amb què s'expressava el Pepe». En aquest sentit, cita tres joves poetes com Núria Martínez-Vernis, Oriol Sauleda i Guim Valls, i un autor tan reconegut com Enric Casasses «també en té alguna cosa, d'ell».

Fidel a l'esperit transgressor i lliure del seu tiet, Martí Sales assegura que «tant se me'n fot, si l'oficialitat el continua ignorant... això és com els polítics... les coses importants les hem de fer nosaltres, depenen de nosaltres, si no, podria ser terrorífic. El Pepe era un àcrata, un punki, i la millor manera de conèixer-lo és agafar un llibre seu i llegir-lo. Jo diria a la gent que es deixi anar, perquè quan comences a llegir de seguida s'agafa el tarannà que portava. Ens hem de guiar pel nostre nas i no tant pel que ens diguin que hem de fer».

Pepe Sales va morir l'11 de juny del 1994 víctima de la pandèmia de la sida que tants estralls va causar a final del segle passat. Nebot de l'escriptor Joan Sales -l'autor d' Incerta glòria-, va créixer en una nombrosa família amb deu germans més i va viure l'experiència de passar per la presó Model. Al llarg de la seva vida va conrear la poesia, la prosa en forma de dietaris i altres textos, la pintura i la música. El 1984 va crear el grup de rock Bocanegra juntament amb Víctor Obiols. Tot i el seu traspàs prematur, la seva obra roman com un exemple de creativitat al marge de modes i tendències.