El dramaturg i director Pau Miró, que estrena a La Villarroel de Barcelona la seva obra Una història real, explica que amb ella ha volgut reflectir l'ascens de l'extrema dreta a la societat i la seva idea que "el discurs de les esquerres és ple de contradiccions".

L'obra, que s'estrenarà oficialment el pròxim 28 d'octubre i es podrà veure de dimecres a diumenge fins al 29 de desembre, amb la participació dels actors Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner, tracta el conflicte que viuen un escriptor i el seu fill quan, després de la mort de la mare, l'home decideix publicar una novel·la que parla de la mort de la seva dona i el jove, indignat, es rebel·la contra el seu pare i troba refugi en l'extrema dreta.

Julio Manrique, que protagonitza el pare escriptor en l'obra, remarca que, precisament, es tracta "d'una obra de refugis: en la ideologia, per part del fill, en la ficció literària, per part del pare... per no haver de fer front al buit intern que deixa la mort".

En referència a la trama de la peça, Miró apunta que el fill sent odi cap a un pare afí als ideals de l'esquerra progressista i que per això "comença a coquetejar amb el discurs neoliberal, ultraconservador i individualista que fa que al llarg de l'obra es produeixi un combat polític regit pel tema emocional que evidencia la incapacitat de posar-se a la pell de l'altre".

El director vol destacar que el personatge de la psicòloga, representat per Mireia Aixalà, serveix precisament per aprofundir en el tema de l'escassetat d'empatia, i que és ella qui "retreu a l'escriptor la capacitat vampírica que ha d'aprofitar-se de la vida dels altres per escriure un llibre quan demostra absoluta ineptitud per empatitzar amb persones del seu voltant, com el seu fill".

Laura Conejero reflexiona sobre la idea que té Miró sobre les bretxes que presenta el discurs polític actual de les esquerres i explica que en l'obra "podem veure que les contradiccions estan a tot arreu i que els fills, que són esponges preparades per absorbir informació, detecten les incoherències entre les idees que defensen els seus pares i les pràctiques que realment tenen".

L'actriu, a més, posa l'accent en el tema dels diferents graus d'empatia que tenen les persones i explica que som "éssers tricerebrats: a la base tenim la part reptiliana, la més territorial i bàsica, després tenim una segona capa mamífera, la que és capaç d'empatitzar, i, finalment, una tercera capa de neocòrtex i racionalitat que ens permet reflexionar".

El jove actor Nil Cardoner, de la seva banda, es mostra molt agraït de formar part del projecte de Pau Miró i de treballar amb els seus companys en una obra que "toca de forma tan directa l'actualitat política i social que s'està vivint i que podria ser perfectament la història d'una família real".

Sobre aquest aspecte, el director subratlla que l'obra "es titula Una història real perquè està basada en fets reals, però està tan desfigurada que és irreconeixible", i que encara que conegui l'adolescent en què es basa el text, no fa un retrat d'aquest jove, encara que s'hagi pogut inspirar en ell.

Miró, d'altra banda, posa l'accent en la dificultat que suposa estrenar una obra en un context social tan convuls com el que es viu actualment a Barcelona, però recalca que tot i així "és necessari venir aquí i seguir fent teatre".

Al voltant d'aquest tema, Laura Conejero apunta que sempre "està passant alguna cosa aquí fora. Ara està passant una mica més a prop, però sempre està passant alguna cosa i una mica més lluny de la nostra ciutat el que està passant és tan o més important que el que està passant aquí ara".

Julio Manrique remarca que per a ell "una part molt important de l'obra té a veure amb el que no es diu i tot el que els personatges callen, sobre la incapacitat, una vegada més, de posar-se a la pell dels altres".

El director es mostra sarcàstic a l'hora d'encasellar Una història real dins un gènere teatral i el defineix primer irònicament com una "comèdia divertidíssima" però finalment com "un drama en tots els sentits de la paraula".