Li van denegar el visat diverses vegades, la primera el 2011, però el periodista manresà Marc Serena (1983) és tossut. I volia entrar a Guinea Equatorial, colònia espanyola fins al 1968 i el país amb la dictadura més longeva del món. «Un home espanyol, sol, sense contactes al país, és, directament, sospitós», explica. Però ho va aconseguir i ell i el seu equip, amb l'escriptor guineà exiliat a Sant Cugat, Juan Tomás Ávila Laurel, van rodar a Malabo, la capital, el juny del 2018, coincidint amb l'aniversari del dictador Teodoro Obiang (1941), un militar format a l'acadèmia de Saragossa. La intenció? Ensenyar en un llargmetratge documental, que s'ha titulat L'escriptor d'un país sense llibreries, la vida en un dels països més hermètics i aïllats del continent africà. Que un equip independent accedeixi al país amb càmeres no ha estat fàcil.

El documental prohibit

Després que les televisions públiques com TV3, TVE i ETB no volguessin participar en el projecte, el manresà va engegar una campanya de micromecenatge anònima, amb el títol de «Guinea, el documental prohibit». Per què? Perquè «la premsa no té accés lliure, perquè és una dictadura amb la complicitat internacional i perquè encara hi ha molts nostàlgics del franquisme». Per exemple, polítics com el líder del PP, Pablo Casado: «Nosaltres no colonitzàvem, fèiem una Espanya més gran». La darrera imatge de Guinea és, per a molts espectadors, la de la pel·lícula més taquillera d'Espanya del 2015, Palmeras en la nieve . No es va filmar al país.

El film , estrenat aquesta setmana a la Seminci de Valladolid i que arribarà a les sales el 13 de desembre, va aconseguir 3.400 euros més del que demanaven els seus impulsors. Guinea és, diu Serena, un país que parla castellà, ric en petroli, amb una elit multimilionària, xarxes socials censurades, Internet limitat, pena de mort, presos polítics, sense premsa lliure, cinemes, llibreries i amb un «funcionament franquista». I com ho explica? A través de l'escriptor més traduït del país, Juan Tomás Ávila Laurel, que des del 2011 viu refugiat a Sant Cugat després de la vaga de fam que va protagonitzar en contra de la dictadura d'Obiang. El documental narra, també, el seu retorn a Malabo.

Lligams oblidats

Àfrica és un continent que a Serena l'interessa molt, sobretot per allò que no s'explica. I de Guinea no s'explica res o molt poc. «Quan es parla d'Àfrica tots anem a parar al tema de l'apartheid de Sud-àfrica, però no sabem que Espanya va aplicar un règim de segregació racial equivalent». Un país «que va votar la seva independència d'Espanya, quan aquí no es podia votar, per la pressió de l'ONU en el procés de descolonització del continent africà» i un país que es va considerar matèria reservada i del qual la premsa espanyola no va poder informar entre el 1971 i el 1976. Massa lligams econòmics de ministres franquistes. Barcelona va ser la metròpoli colonial i personatges com «Fèlix Millet, Moratinos o Villarejo» han tingut «negocis allí».

L'escriptor exiliat

Els tentacles de la ignorància arriben al protagonista del documental, Ávila Laurel (1966), un autor que escriu en castellà, amb una obra estudiada en universitats d'arreu, però que ha hagut de publicar en anglès i en francès la seva última novel·la. «Si em demanes quin obra d'Ávila Laurel recomanaria», explica Serena, aquesta seria la premiada Arde el monte de noche (Calambur, 2009), però «es troba descatalogada». L'escriptor mai ha estat traduït al català. La coneixença de Serena amb Ávila Laurel, en una presentació literària, va ser el punt de partida d'un film amb guió, direcció i producció de Serena.

La vida diària

El documental, amb l'animació del Taller Estampa, imatges del NO-DO («que han costat una quantita obscena») no és un treball històric sinó un retrat de la situació actual per reflectir la vida quotidiana de la gent. Des d'una missa («l'església és un braç més del règim»), un mercat de peix o una nit de festa. Fragments dels llibres d'Ávila Laurel, converses amb rapers («que són els que més s'atreveixen a parlar») o car- rers amb supermercats de nom Martínez. Vincles que arriben als cognoms, com Ávila, o Manresa, imposats pels «funcionaris espanyols per disposició colonial». La població, clou Serena, s'ha «acostumat a viure sabent que no poden opinar o votar ningú que no sigui Obiang». El dictador és una figura de «presència invasiva» arreu del país: en els vestits de les dones, en cada llibre escolar, en els cartells publicitaris. L'amo de Guinea.