"He vist plorar un roure, cantar un faig". El monòleg de John 'El Gall' Byron ((Pere Arquillué) poc abans del dia fatídic, el que el desnonaran, el que haurà d'abandonar el bosc que l'ha creat, retrata a la perfecció l'essència d'aquest personatge dionisíac i fanfarró, explicador d'històries impossibles, però també dèbil, patètic. "Jerusalem" és una obra magna (no només per les tres hores de durada), escrita com una gran èpica, on 'El Gall' és la força irreductible de la funció, acompanyat per un seguit de secundaris que vesteixen el muntatge amb força, brutalitat, por i il·lusions.

"Jerusalem", de Jez Butterworth i dirigida per Julio Manrique (un muntatge vigorós, cuidadíssim fins al més petit detall) és un crit envers el canvi, la modernitat mal entesa. 'El Gall' diu "proveu d'arrencar-me, que jo soc una pedra, i us esclafaré a tots", en una mostra de la seva entitat gairebé animal. Ell és el bosc, el seu esperit. Ell és, en essència, un flautista d'Hamelin que ven droga als joves, que els acull a la seva caravana enfonsada, i els ofereix música, alcohol, diversió. Ell és el Bosc mateix. Quan volen edificar, les amenaces se li llancen a sobre, es multipliquen. Serà traït, embrutat, menyspreat. Un text enorme que mostra l'exuberància de Pere Arquillué, un dels gegants del país, que aconsegueix fer d''El Gall' un antiheroi patètic, fort i dèbil, totalment invencible i a la vegada fet de paper esgrogueït. Un dels personatges més ambiciosos captats per un dels actors més magnètics.

L'obra és excessiva. Lírica, poètica, decadent, patètica. Confirma, a més, un ventall de secundaris a l'altura. Ginger (esplèndid Marc Rodríguez), un home amb aspiracions a DJ que ha quedat atrapat a l'adolescència, l'únic amic de Byron; l'enigmàtic Senyor Professor (Víctor Pi, pareu-hi atenció); Wesley (Albert Ribalta), que encarna la hipocresia com ningú... Hi ha diàlegs, escenes, que queden gravades. La del naixement del 'Gall', la conversa amb la Down (ja descobrireu qui és), el monòleg amb la Freda d'espectadora... I tot, aixoplugat sota un Pere Arquillué que és una mena d'Ignatius a "Una confabulació d'imbècils", un somiador aberrant, un antiheroi ridícul amb aires de grandesa, d'immortalitat.

El bosc és la casa del 'Gall', però encara més important: és la llibertat. Un espai deformat per les festes i la promesa d'una vida millor encara que tot sigui una farsa i la vida segueixi sent el mateix de sempre. Un forat de cuc, un espai impossible. Fer fora 'El Gall' és expulsar la llibertat davant la rigidesa. Recitant Walt Whitman, "Jo em celebro i em canto, i allò que dono per bo tu també ho donaràs per bo, perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu". Un crit plenari, etern. El final, amb un monòleg digne de les èpiques Shakespearianes, 'El Gall', destrossat, fa una crida a l'eternitat potser sabent que ja era etern.