Estopa: «Fa gràcia quan 'La raja de tu falda' és motiu de polèmica»

fidels a la seva «veritat» musical amb un disc, Fuego, en què retornen a les costures d'aquell primer àlbum homònim del 1999 en què cantaven a Camarón, al del mig de Los Chichos i al tall d'una faldilla. Ells diuen seguir igual que llavors, però, i la societat?

«Ens fa molta gràcia quan La raja de tu falda és motiu de polèmica. Que si avui no podria haver estat editada? Sí, home, sí, tan gilipolles no podem ser!», exclama David, el més gran dels germans Muñoz, en una xerrada dimecres passat a Madrid.

Davant les possibles crítiques del corrent que en els últims temps reavalua la imatge de la dona en la cultura, esgrimeixen la seva defensa: «Es tractava més de feminitzar una peça que de cosificar-les a elles. Ens semblava graciós que un tipus s'estimbés per mirar unes cames. No hi ha assetjament i no és una cançó autobiogràfica, és pura ficció», subratlla el Jose, l'altre Muñoz.

«Però tots podem cometre errades i tots som masclistes sense adonar-nos-en, sense mala intenció. Com quan sense ser religiós dius: 'Fins demà, si Déu vol '. Dir que no ho ets és una mica voler tenir massa raó. Tot i així, cal intentar erradicar-ho», coincideixen.

Es mostren més cauts quan, davant una il·lustració d'una ciutat en flames, com Barcelona fa dues setmanes, prefereixen abstenir-se de fer declaracions sobre la sentència del procés i les manifestacions a Catalunya per la independència, un assumpte que curiosament sembla perseguir-los a cada llançament (fins a una promoció van haver de cancel·lar en el passat per aquesta qüestió).

«Entenem que hem de fer mutis sobre això, que en un espai de cultura no se'n parli i que sigui lliure de mals rotllos. La gent té la pell molt fina, nosaltres inclosos. Cada vegada hi ha menys equidistants, la qual cosa no està malament, però ens permetran que siguem propietaris del nostre silenci, i que no es molesti ningú», s'han limitat a dir.

A Fuego (Sony Music), el seu novè disc d'estudi, que es va publicar recentment i que han produït ells mateixos, no parlen d'aquest tema espinós, però sí de sentir-se «atrapats» i de la necessitat de sortir «corrents». «Sobretot quan hem d'estar quiets i tranquils», apunten.

En el seu habitual to bromista, consideren «el bar» com el millor lloc per quedar atrapat, com es titula un dels seus nous senzills. Els pitjors serien «un ascensor i una cançó, sobretot les tonteries que se't fiquen al cap al matí».

I la fama els pressiona? «Només podem mostrar agraïment a la gent que s'acosta a demanar-nos una foto o simplement a saludar-nos», asse-nyala David, i el seu germà José afegeix una frase que una vegada els van dir a Mèxic i que han convertit en actitud davant la vida: «O te aclimatas o te aclichinas».

En la seva última entrega ofereixen un àlbum «eclèctic» on abunden estils pels quals ja havien transitat: reggae, bossa nova, rock dur, menys dur, pop «sigui el que sigui això...».

En definitiva, «cançons amb una visió que pot evocar les de la primera maqueta o del primer disc, encara que amb temes diferents», precisen després d'un disc previ de temes inèdits en què es van internar Rumba a lo desconocido (2015).

«Devem molt a la rumba. És la nostra estimada companya, la que ens fa superar tots els entrebancs i ens treu les penes. És la nostra eina per compondre i la que ens parla quan anem amb cotxe», assenyalen amb modèstia en preguntar-los si, després d'aquests 20 anys d'estirar els seus marges, aquest gènere els deu tant com ells a ell.

El públic els continua responent i, quan no havien ni publicat l'àlbum, la venda d'entrades de la seva pròxima gira ja era «tot un èxit».

Arrencarà el 15 de novembre al Navarra Arena de Pamplona i oferiran diverses nits consecutives a ciutats com València (23 i 24 de novembre, Pavelló Font de Sant Lluís), Màlaga (30 de novembre i 1 de desembre, Palau dels Esports Martín Carpena) o Barcelona (14 i 15 de desembre, Palau Sant Jordi). El 26 de desembre, a més, recalaran al WiZink Center de Madrid.