«El llibre em revela un poeta autèntic, una ànima exquisida, plena de promeses per al món de les lletres, però que ja ens deixa poemes d'una gran bellesa, d'una maduresa sorprenent en un autor que morí en plena joventut»: amb aquestes paraules es va adreçar el poeta, crític i traductor Marià Manent a Montserrat Torra el febrer del 1983 després de llegir el poemari Cementiri d'estels. L'autor del llibre i el destinatari de les elogioses i pòstumes paraules era Fer-ran Puigdellívol Corrons, que va morir el 1941 als 21 anys per culpa de la tuberculosi. La seva neboda ha bussejat en la documentació personal conservada per la família i el resultat és una biografia que es presenta avui a la llibreria Parcir de Manresa com a cloenda del cicle literari Tocats de Lletra.

«No sé com va tenir temps de fer tantes coses en tan poca vida», exclama Torra, que suma a l'astorament una circumstància que va ser decisiva a la vida i la trajectòria del seu tiet, Ferran Puigdellívol: «entremig, a més, va esclatar la guerra civil, i en aquells anys es va interrompre l'activitat cultural. Als 16 anys ja guanyava premis, era conegut i havia començat a fer contactes amb altres poetes per parlar de literatura».

La història de la recepció de Ferran Puigdellívol ha viscut llargs períodes d'oblit: el poeta va morir el 29 de setembre del 1941 i la seva figura va quedar sepultada pel pas del temps; el 1982 va reaparèixer gràcies a la publicació de Cementiri d'estels i, ara, amb motiu del centenari del seu naixement, rebrota amb la monografia escrita per Montserrat Torra, que va néixer el 1950 a Manresa, nou anys després de la mort de l'oncle que mai va conèixer.

Poesia en un capsa

Hi ha moltes vides que ressusciten quan un familiar o un estudiós obren una capsa de sabates plena de papers i fotografies. «No recordo ben bé si era el 1977 o el 78, jo era a casa de l'àvia i li vaig demanar com era que el tiet hagués fet literatura i jo en sabés res», explica Torra, doble llicenciada en Filologia Hispànica i Catalana. «Aleshores, va treure una capsa de cartró i a dins hi havia tots els poemes del Ferran», rememora: «Hi vam trobar set sobres, cadascun amb 25 quartilles que contenien un poema cadascun. Talment com si hagués preparat set llibres».

Un material valuós per a la memòria familiar i per la qualitat literària que va agafar forma de llibre - Cementiri d'estels- editat per la Impremta Sant Josep, que havia dirigit el pare de Torra i que aquell any celebrava el seu centenari. «Són les obres completes de l'oncle Ferran», afegeix Torra, que en va redactar el text introductori: «També vam localitzar algun poema espars inclòs en cartes, i un petit recull en castellà perquè després de la guerra s'havia d'escriure en castellà».

Superat el trasbals del conflicte bèl·lic, Puigdellívol, que el1938 va agafar el tifus, «va organitzar i participar en el Certamen Literario, que va agafar el relleu dels anteriors jocs florals, amb motiu de les Festes de la Llum. L'oncle va morir el 27 de març del 1941, un mes després d'obtenir quatre guardons en l'esmentat concurs». Durant un any, el poeta va combatre la tuberculosi que finalment el va dur a la tomba. «Es va tractar a Manresa, no va anar a cap sanatori... sinó potser hauria conegut en Màrius Torres», apunta Torra d'un parent que no va voler mai seguir les passes del seu pare pagès i, als 15 anys, va entrar a treballar a la secció de queviures de can Jorba.

Versos sensibles

«La cambra fa olor de la roba planxada. / La llum, per l'esquerda del vell porticó, / sobre el llit es posa tota esbiaixada, / que sembla talment que el llençol fa claror». Són els primers versos del poema Hores amargues, que Montserrat Torra va escollir per il·lustrar la coberta posterior del llibre: «S'hi veu la sensibilitat que tenia per captar i expressar les coses més petites». L'inici de la guerra el va agafar a Sant Llorenç de Morunys, on havia acudit amb la seva mare a passar-hi un parell de mesos per recomanació mèdica: «En el poema, el Ferran explica que està malalt, no pas res més... m'agrada molt la seva capacitat per parlar de les petiteses de la vida».

La poesia de Puigdellívol tracta d'amor des de l'òptica de l'adolescent, de la injustícia i la tragèdia de la guerra, dels amics que se'n van al front i la por a ser-hi destinat -va ser reclutat, però es va quedar a la ciutat fent serveis auxiliars-, de l'entorn, de la malaltia i de la mort. Va traspassar jove, però va deixar petjada, tal com palesa la relació epistolar que va mantenir amb poetes coetanis i els comentaris realitzats per autoritats literàries després de la publicació de Cementiri d'estels.

«Un dels seus amics va ser el sastre i poeta manresà Josep Boixet, amb qui parlava de qüestions literàries tal com podem llegir en tres llargues cartes de l'estiu del 1936 enviades des de Sant Llorenç de Morunys», apunta Torra. L'autor novell també va cercar l'escalf de l'amistat de Josep Maria Boix i Selva -pare de Xesco Boix-, qui a resposta d'una carta del manresà va escriure-li que «em plaurà molt conèixer-vos personalment, presentar-vos homes de lletres i tenir-vos per company de camí».

Malauradament, tots els senders que Puigdellívol va començar a traçar van morir abruptament amb la seva desaparició als 21 anys. Però sempre que treu el cap, la seva poesia és acceptada amb bones paraules. Torra va rebre una carta del germà Maur Boix, monjo montserratí i director de la revista Serra d'Or, el juliol del 1982, on recordava que «el nom d'en Ferran i els seus versos m'eren coneguts de fa una bona quarantena d'anys per la seva relació literària amb el meu germà Josep Maria. Des d'aleshores, vaig aprendre a apreciar-los».

Per la seva banda, el 1993 era el reconegut escriptor Joan Perucho qui reconeixia en una carta a Tor-ra que «he llegit amb emoció els poemes de Ferran Puigdellívol». I lamentava «quantes previsions de futur desaparegudes. Déu meu! Quantes emocions i quants somriures s'han fos». L'autor de les Les històries naturals va escriure un article a La Vanguardia en què glossava l'obra del manresà.

Estima per Manresa

Fill del carrer Sant Bartomeu, al barri de les Escodines, Puigdellívol va expressar sempre la seva estimació per la ciutat que el va veure néixer. En l'antologia poètica que Torra ha inclòs en el llibre hi podem llegir un poema dedicat a la basílica de la Seu -«tan sola, tan geganta, tan altiva»-, un altre sobre Sant Miquel i la Plana de l'Om i encara un tercer sobre el pont Vell -«la teva ombra fa segles que abrigalla». Amb el llibre, Puigdellívol pot aconseguir que, ara, la ciutat l'estimi a ell.