Adriana Ugarte (Madrid, 1985), que dona vida a la protagonista, reconeix que trobava a faltar personatges femenins no subordinats als rols masculins. És una sèrie fosca, afirma, i això la reconcilia amb la pròpia naturalesa humana. La intèrpret espanyola es posa a la pell de l'Helena, coneguda com a Hache, una dona amb poder enmig d'una banda criminal de tràfic d'heroïna, en una sèrie on les dones trenquen estereotips.
Com descriuria la protagonista de la sèrie?
L'Hache és una dona eminentment salvatge i supervivent. Crec que al llarg de tots aquests anys de treball, aquest és el personatge més allunyat de mi. Ella prové d'una classe molt humil, marginal, i amb el temps s'anirà empapant de molt coneixement, però sempre hi haurà aquest sediment, que és la seva pròpia essència i naturalesa. Havia de sortir d'allò sofisticat, elegant, més relacionat amb el benestar, que és el terreny en el qual m'havia mogut quan he hagut de fer treballs d'època. L'Hache és un animal salvatge sense pèls a la llengua, i amb una moral adaptativa, que s'emmotlla a les circumstàncies, que en el seu cas estaran regides sempre per la necessitat.
Una moral adaptativa implica no tenir valors?
Com a eufemisme. Sí que té valors, no és una dona amoral. Jo crec que la moralitat en sentit estricte no existeix. L'Hache és immoral en moltes ocasions, però crec que té un sentit de la lleialtat molt gran a les persones que ella considera que ho mereixen.
El fet que Hache sigui el personatge més allunyat de vostè li ha suposat un repte?
N'hi ha hagut molts que han estat allunyats de mi, però segurament sí, aquest ha estat un dels reptes més grans, i també un dels personatges amb què més he gaudit. No necessàriament els personatges allunyats són els més complicats, ni els més propers són més fàcils. Depèn molt de les circumstàncies. Tots els personatges o els projectes als quals accedeixo me'ls prenc amb el mateix respecte i tenen el mateix nivell de dificultat. Al final és posar-te en la pell d'un altre, de crear, de fer-lo viure, i per a mi, això, continua sent un misteri. És el que em fa estar enamorada d'aquesta professió.
L'hem vist també a El tiempo entre costuras i La señora. Què tenen els personatges d'època que la sedueixen tant?
El que em sedueix és el projecte, i en aquests dos casos i també en el d' Hache, em semblaven tres oportunitats molt boniques de construir alguna cosa que suposés per a mi fer passos endavant en l'aprenentatge professional. Eren, també, èpoques molt diferents.
El director, Jorge Torregrossa, deia que quan va llegir per primer cop el guió d' Hache li va xocar molt. Què diria que té aquesta sèrie de diferent respecte d'altres del mateix gènere?
El que més em va agradar d'aquest projecte és que mai he vist una sèrie d'època així, en la qual preval fonamentalment l'emoció, l'acció, el fons del que succeeix, per sobre de l'envelliment dels personatges. Això em sedueix molt. És una sèrie que es mou al voltant de l'interès, l'ambició, la necessitat, els diners, i que parla d'emocions i de sentiments que són molt primaris, dels quals ens avergonyim moltes vegades i que sovint posem en veu alta que són bruts, i que tenen molt a veure amb la naturalesa humana. La sèrie és fosca i els personatge som foscos. Això et reconcilia molt amb la teva pròpia naturalesa. En l'àmbit actoral, és un exorcisme meravellós.
Com ha preparat el personatge?
En molts casos, el personatge et va guiant. Al principi va ser complex i vaig tenir molts moments de dubte. Però, de sobte, hi ha un matí que et lleves i notes que tu i Hache ja cavalqueu juntes. En aquell moment, en cada seqüència, ja saps què no faria el teu personatge. Ja no és l'actor qui parla.
Quina relació té l'Hache amb la resta de personatges de la sèrie?
La relació amb l'inspector Vinuesa, Eduardo Noriega, és una relació que es mourà fonamentalment en l'àmbit d'allò professional. Ell és el comissari de policia que està destinat a Barcelona, i la història ens portarà a trobar-nos en circumstàncies més fredes i formals, i també en altres de més compromeses i personals, però sempre en relació amb un cas. Amb Javier Rey [que interpreta Malpica, el cap de la banda] és una relació basada en un interès mutu i en una inevitabilitat total. Personatges enèrgics que es lliuren a l'acció en cos i ànima.
La creadora, Verónica Fernández, comentava que ha volgut trencar estereotips, i que les dones de la sèrie no estan conformes amb el rol que se'ls pressuposa. Hi ha un empoderament?
No sé si és un empoderament com a tal, d'alguna manera és la recerca de l'equilibri. Queda molt camí per fer. Però, sigui com sigui, es trobava a faltar: dones que no fossin simples accessoris dels homes, ni que el seu destí estigués marcat per l'abandonament o el rebuig d'un home. Dones que de sobte portin la batuta de l'acció. Ella té el poder i és absolutament genuïna. Ens estem acostant a aquest empoderament. Això té molt a veure amb la manera de ser i la visió de la Verónica [la creadora de la sèrie]. Els guions no deixen cap personatge com a dèbil o fort, és una espècie de dansa en què tots els personatges tenen molt per fer i per dir. Si reben violència, responen igual, o no, però són personatges que es mouen amb llibertat. I aquest camí cap a la llibertat val la pena conquerir-lo.
