Patricia Pardo explicava divendres en el col·loqui postfunció que, després d'un any de tenir l'espectacle La vaca que riu en el repertori, no hi ha cap ajuntament, cap institució pública, que li hagi contractat. La creadora valenciana posa el dit a la llaga en aquest muntatge que parteix de la tècnica del clown per denunciar la pràctica de la tortura a l'estat espanyol i la impunitat policial i judicial que l'acompanyen. Vist el que es va veure de divendres a diumenge al Teatre de l'Aurora d'Igualada, no és d'estranyar que el diner públic no vulgui mullar-se: la veritat fa mal. Tot i que, és clar, no hauria de ser així.

Arribats de terres valencianes per fer estada durant uns dies a l'equipament de la plaça de Cal Font, Pardo i els quatre intèrprets de la seva companyia van fer emmudir la platea amb una posada en escena que bascula entre la paròdia i el teatre documental. La vaca que riu comença amb una actriu cantant El Joan petit: una cançó que associem a l'imaginari infantil però que té un origen realment escabrós, ja que el Joan era un pagès que va liderar un alçament contra Lluís XIV l'any 1643. Com a càstig, se'l va sotmetre al patiment de la roda, una tortura que va trinxant els ossos del condemnat. Fer patir els repressaliats ve de lluny.

Vivim dies foscos en els que actuacions policials que no haurien de formar part dels protocols democràtics vulneren drets i llibertats de ciutadans indefensos. La realitat catalana s'imposa contundent sobre qualsevol discurs i Pardo era conscient que arribava en un moment delicat a Igualada, amb la paraula 'tortura' sobrevolant el relat informatiu d'aquesta 'guerra' -amb perdó de la paraula- que enfronta l'estat espanyol i l'independentisme català.

Però el missatge de Pardo va més enllà de l'ara i l'aquí i s'imposa com un discurs artístic necessari. Les armes del pallasso serveixen per desgranar una primera part de l'espectacle d'un alt contingut simbòlic: estem davant d'una caricaturització del poder i les seves conseqüències; la paròdia forma part de l'ideari estètic de la companyia i situacions com la persecució d'unes persones per part de la guàrdia civil resulten grotesques. El rei va despullat i l'humor el delata.

La vaca que riu no és una peça de text lineal que se submergeix en el drama i la tragèdia, tot el contrari, viu de mostrar la realitat a través de la deformació. I, per contrast, la successió d'imatges més o menys identificables per part del públic tenen el contrapunt en els gestos de cura i tendresa. Davant de la crueltat, es fa urgent refugiar-se en la col·lectivitat per sentir-se protegit, estimat. El poder de la tribu.

En la seva part final, l'espectacle gira sobtadament i pren un rumb inesperat: és el moment del document, de les xifres i els testimonis. Els intèrprets no desapareixen de l'escenari però l'atenció se centra en els textos que es projecten sobre el fons de l'escenari i en les declaracions enregistrades de persones que van patir tortura i maltractament. Una allau de dades que gela el cor i que s'imposa com una denúncia aclaparadora.