«Faig literatura del que veig i del que visc»

Vuit anys de la seva vida recollits en quatre volums: quina sensació té quan mira enrere i s'adona que ha compartit la seva intimitat amb els lectors des de fa temps?

Hi parlo de coses que em passen i de coses que passen, i la intimitat arriba fins a un cert punt. Una mica, la sensació és: «Renoi, com passa el temps!».

Quins són els inicis de la seva afició per fer un dietari?

Els inicis són al primer de gener del 2011 quan, sense saber gaire per què, vaig començar d'escriure el que després es titularia El caminant del parc [Dietari 2011/2012]. Fins llavors només havia escrit versos.

Què el va empènyer a publicar-los? Hi tenia recança?

Escrivia i enviava els apuntaments a tres persones amigues. No estava gaire convençut de publicar-los, però entre elles i la Lloll m'empenyien a publicar. Tot d'una els vaig fer cas i ara n'estic content. Tot plegat també ha estat gràcies a les facilitats que sempre m'ha donat la bona gent de Cossetània Edicions, de Valls, que ja m'ha publicat una colla de llibres, des dels versos de natura fins als dietaris.

És lector de dietaris i memòries? En té alguns que siguin un exemple per al Celdoni Fonoll escriptor?

He llegit alguns llibres memorialístics, però no pas gaires. Hi ha dos llibres d'aquest gènere literari que estimo especialment: Memòries, de Josep M. de Sagarra; i El quadern gris, de Josep Pla.

Una part important del procés de compartir pensaments i vivències amb els lectors són les caminades pel Parc Güell. Amb qui hi va, per on transita...?

Les caminades a pas prou lleuger pel parc gaudinià solen ser diàries. Esport moderat però constant. Hi vaig pels volts del migdia i normalment m'hi acompanya la Lloll. Caminem per la part alta del parc i de tant en tant pugem fins al mirador de Joan Sales, que és al capdamunt de tot. La durada sol ser d'uns tres quarts. Hi tinc una certa ruta traçada, que tot sovint canvio. No prenc apunts, sí que observo plantes, papallones, ocells, el cel, el mar, Barcelona i Montjuïc. «Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda...», diu Verdaguer a l' Oda a Barcelona. En tornar a casa anoto coses que he vist, però no pas cada dia perquè hi ha dies que no hi ha res per escriure. No fa pas gaire que hi vaig veure, amb una mica de retard, el primer pit-roig d'aquesta tardor i, és clar, li vaig donar la benvinguda al dietari. Fa uns quinze dies que hi vaig observar un ramadet d'ocells exòtics: el bec de corall senegalès que, escapat de captivitat, s'ha establert en alguns llocs de Catalunya, i el vaig versificar al dietari. No acostumo de parlar amb ningú, tot i que de tant en tant els turistes demanen coses, els contesto en català i ens entenem prou bé. Hi ha poc silenci al parc, entre turistes, manters i sorollosos músics amb amplificadors, sovint el silenci te l'has de pintar a l'oli. Els dies que el parc és més intransitable caminem pel bosquet dels afores, que la Lloll ha batejat com «el bosquet alegre». Un dia vaig escriure aquest decasíl·lab al dietari: «M'agrada esguardar el mar des del parc Güell!».

Què li aporta, personalment, el fet de posar per escrit les vivències del dia a dia, més enllà que les acabi publicant o no?

Si fa no fa el mateix que el fet d'escriure versos. Faig literatura del que veig i del que visc, talment el dibuixant que fa apunts del natural, que està satisfet d'una feina que l'omple, però que sap que l'aprenentatge no s'acaba mai.

Es guarda moltes coses per a vostè, és a dir, s'autocensura pensant que aquestes notes seran llegides per altres persones?

Guardo coses que escric d'una tirada i que després reviso i esporgo i, darrerament, m'autocensuro una mica quan parlo de política. Només una mica, eh? Vivim en una democràcia que té presos, exiliats i represaliats polítics. Sigui com sigui, tot el que vull dir, d'una manera o altra, ho dic. Aquest dar-rer volum parla d'uns mesos molt convulsos.

Com recorda jornades com la del 20 de setembre -diu que va estar set hores al carrer-, l'1 d'octubre («era emocionant de veure tanta gent lluitant per la mateixa causa») i el 3 d'octubre del 2017 («el missatge ha semblat una declaració de guerra als catalans»)?

Amb altíssima emoció i il·lusió, i amb ràbia per la violència ponentina.

De quina manera va voler que aquestes jornades tan intenses quedessin reflectides al dietari?

Com tot el que escric, les vaig escriure a raig i després les vaig endreçar i polir, però vigilant que no quedés difuminada la gran emoció del moment.

En l'entrada del 1o d'octubre del 2017 diu: «Destrempat arribo a casa». Està decebut amb el desenvolupament dels esdeveniments del procés català?

El 10 d'octubre del 2017 va ser el primer dia que es va declarar la República i de seguida es va suspendre per «dialogar». Va ser una espècie de coitus interruptus. Però el 27 d'aquell mateix mes vaig ser moltes hores al carrer i vaig abraçar i em va abraçar gent com no m'havia passat mai. Aquell dia es va declarar la República, encara és declarada i crec que algun dia la desplegarem. De decebut no n'estic gens. Prohibits el desànim, la decepció! Si nosaltres no creiem en la República Catalana, qui hi creurà? No ha dit mai ningú que tot plegat fos una cosa fàcil. «De ponent, ni vent ni gent», ja ho sabem i ens fotran tant com podran. Però, tal com diu el pres polític Jordi Sànchez, tot citant Joan Maragall: «Llum als ulls i força al braç!». Tal com canta el gran Arnau Tordera amb el grup Obeses, «Ens en sortirem!». I tal com diu un joglar empeltat de trobador que ara també escriu en prosa, «Guanyarem la llum». La història ens deu la victòria.

Quan la realitat l'aclapara, el dietari l'ajuda o se'n ressent?

De vegades, quan estic fotut, cosa que passa a les millors famílies, al dietari es nota, però procuro que no es noti gaire, i sí, el fet d'escriure-ho pot ajudar a alçar el cap.

Els dietaris també són plens de versos: de quina manera la poesia l'ajuda en aquest exercici de prosa tan intens que porta a terme?

Qui poesia remena els dits se n'unta, diuen, si fa no fa, oi? Jo n'he remenada molta, de poesia, i tot sovint em surt sense cercar-la, i de vegades els versos són petits exercicis lingüístics que alterno amb la prosa del dietari i em sembla que l'amoroseixen una mica. També hi transcric poemes dels nostres grans poetes, que he recitat, musicat i cantat.

Tindrem un cinquè volum durant el 2021?

Sí, amb una mica de sort. Ja és escrit fins al primer de novembre d'enguany.

Avui, dimarts, presenta aquest volum a Barcelona. Té data per fer-ho també a Calaf, a Igualada

Ara per ara, només hi ha prevista la presentació a Barcelona, on m'acompanyaran l'escriptor Joan Josep Isern, autor del pròleg, la locutora Ester Pinart, l'actor Enric Majó, l'actriu Lloll Bertran, el guitarrista Joan Garrobé i la flautista Neus Santesmases. A les presentacions de la Lloll i el Fonoll sempre hi ha un petit recital.