L'eufemisme és una de les estratègies culturals més definitòries del nostre temps: l'art de dir les coses no pas pel seu nom sinó per un sinònim consensuat que retalli a la paraula la seva llibertat per expressar-se amb tota la contundència, crueltat i veritat possible. No hem d'anar fins al llenguatge políticament correcte per referir-nos-hi ni als girs lexics malintencionats que s'empren per apartar la mirada de conductes, pel cap baix, blasmables. Amb la mort en tenim prou: una realitat que no volem veure, que refusem, que amaguem rera el sofà. Però la dramaturga Marta Buchaca ho vol impedir amb Rita, un espectacle que es pot gaudir a la Sala Beckett de Barcelona fins el 17 de novembre.

La mort és un dels grans tabús d'aquesta societat nostra que glorifica la joventut -la novetat, la immediatesa, el present etern- i escombra la vellesa, la decrepitud -l'experiència, la maduresa- sota la catifa. La Rita és la mare -però també el nom de la gossa- del Toni i la Júlia, germans amb personalitats molt diferents i la mateixa incapacitat per posar-se d'acord sobre el destí d'una mare irreversiblement malalta. Un material prou inflamable per a un autor amb ganes de tragèdia que Buchaca aborda des d'allò que resulta més difícil: la normalitat.

És per aquest motiu que resulta d'allò més encertat l'estructura de seqüències episòdiques que componen el muntatge: la mort hi és present tota l'estona, fins i tot quan els personatges aborden altres qüestions de la seva quotidianitat. Contra el tabú, el silenci, l'ocultació, Buchaca proposa integrar la qüestió de la mort, el fet de parlar-ne, de pensar-hi en veu alta i de preveure-la, en la dia a dia dels dos germans.

Rita és una comèdia sensible que desperta simpatia: des de l'escriptura fins a la interpretació d'Anna Moliner i David Bagés, dos grans actors que exhibeixen una química especial a l'escenari. La peça de Marta Buchaca juga a mostrar-nos l'absurd de negar que la mort és a la cantonada esperant-nos perquè no té pressa: no tant sols la nostra, sinó també la dels éssers que estimem. Perquè només admeten la seva presència, només assumint que la mort també és part de la vida, podem dotar-la de dignitat i plantejar-nos fins a quin punt existir és preferible a no fer-ho quan les circumstàncies ens porten a un carreró sense sortida.