El hoyo, el debut de Galder Gaztelu-Urrutia, va causar sensació a la darrera edició del Festival de Sitges, i esdevingué la gran triomfadora: es va erigir en el primer llargmetratge espanyol a guanyar el premi principal. Per què va impactar la majoria del públic i de la crítica? És una obra que pertany a un subgènere del cinema fantàstic (les distòpies) molt sovintejat en el cine de les últimes dècades. Però el basc s'aparta del llocs comuns i aconsegueix captivar-nos.

El film ens transporta fins a un futur dominat per una plataforma gegantina, amb un ordre tan jeràrquic com implacable: els presoners estan distribuïts en una infinitat de cel·les verticals, amb unes ostensibles diferències entre els seus diferents nivells. El hoyo evoca irremeiablement un clàssic incontestable com Cube (1997), que també obtingué la distinció a la millor pel·lícula a Sitges. El relat està amarat d'uns intensos (i declarats) atributs metafòrics. La seva trama, laberíntica i enigmàtica, està farcida de nombroses ressonàncies religioses, socials i polítiques. Se li podria retreure fàcilment que el guió és massa obvi a l'hora de plantejar i resoldre els conflictes. Però la cinta s'imposa per sobre de l'allau de distòpies que ens han envaït últimament, perquè plasma un esperit ferotge i despietat amb una realització tan contundent com mil·limètrica. També es beneficia d'un disseny visual acurat i efectiu: costa de creure que sigui una producció espanyola rodada amb un pressupost modest.

El hoyo s'alça com una de les sorpreses més engrescadores i diferents del darrer cine ibèric. Una targeta de presentació d'un autor més que prometedor. Una epopeia kafkiana i torturada, indispensable per als incondicionals de les al·legories futuristes amarades d'una mirada pessimista i punyent.

El hoyo Espanya, 2019. Ciència-ficció. 94 minuts. Direcció: Galder Gaztelu-Urrutia. Guió: David Desola i Pedro Rivero. Intèrprets: Ivan Massagué, Antonia San Juan, Algis Arlauskas i Alexandra Masangkay. Pantalles: Bages Centre (Manresa).