«Em vaig convertir en ballarina pel meu desig de volar. Transcendir la gravetat sempre m'ha emocionat». És la idea que la ballarina i coreògrafa nord-americana Trisha Brown expressava a l'hora d'explicar què sentia quan ballava. Les formes de viure i manifestar la dansa són infinites. Així ho demostraven ahir els vint grups de ball del Bages que van pujar a l'escenari del teatre Kursaal per presentar un repertori d'estils, des de la sardana fins al flamenc, passant pel ballet clàssic, el hip-hop o la zumba. El vincle de cada ballarí amb la dansa és únic però ahir les diferents formes de moure el cos es trobaven i dialogaven sota la coordinació de la coreògrafa Montse Colomé.

Des de la cabina de control tècnic del Kursaal, ella observava el vaivé d'artistes i s'emocionava en veure que la coreografia final que feia confluir els gairebé tres-cents cinquanta artistes en un mateix espai sortia rodona. «Unir tants estils en un mateix espectacle és un experiment positiu. S'influencien entre ells i aprenen a apreciar totes les vies d'expressió corporal», destacava Colomé. A diferència de l'edició de l'any anterior, on només van actuar escoles de Manresa, El Galliner va apostar per convidar vint grups d'onze poblacions del Bages. Els artistes locals van poder brillar en les dues funcions d' El Bages balla!, que van aconseguir vendre unes 1.200 entrades.

Les agulles del rellotge gairebé van donar dues voltes mentre les sabatilles de ballet, les esparde-nyes o els talons entraven i sortien de l'escena. En obrir el teló, la Colla Sardanista Aires d'Or de Santpedor va ballar una sardana. Pocs minuts després, arribaven les ballarines de l'escola de dansa Maria Cinta de Súria. Vestides amb un tutú d'un to verd maragda, dibuixaven cercles amb les piruetes a l'aire. «Quan ballo m'allunyo de les preocupacions diàries. És allò que em fa sentir més lliure», apuntava Arian Marsinyach, una de les alumnes de l'escola de dansa clàssica, que ballava per primera vegada a l'escenari del Kursaal.

La seva mirada és a prop de la que explicava el ballarí i coreògraf Pol Gonzàlez. Només té quinze anys i és el creador de la coreografia de hip-hop dels ballarins de l'escola Pure Dansa del Pont de Vilomara. «Són hores i hores d'imaginar com crear els moviments d'una melodia», explicava. Alhora defensava que «és important que la dansa estigui present als pobles i a les ciutats mitjanes perquè ballar fa feliç moltes persones».

L'actor Jordi Vidal, que va conduir l'espectacle, va animar diverses vegades el públic a començar classes de ball. «Una de les frases que més escolto és 'jo no sé ballar', però si un aconsegueix deslliurar-se de la vergonya veurà que el seu cos té moltes coses a dir. Donem molta importància al treball de la ment i oblidem que, per tal de trobar l'equilibri, el cos és l'altra part important», assenyalava Colomé.

La proposta d'unir la diversitat també va trobar el seu punt d'equilibri. Moviments ràpids i ritmes electrònics, suavitat i melodies clàssiques, caràcter i elegància vestida de vermell o melodies tradicionals i vestits de flors.

«Unir tantes propostes diferents és una idea encertada, així pots conèixer altres formes de concebre la dansa i de viure-la», considerava Mariona Casado, una de les membres de l'Esbart Dansaire La Verbena de Sant Joan. «La dansa em mostra un ventall de valors, sobretot la companyonia. S'estableixen vincles bonics amb les persones que es mouen al teu costat», sostenia. Existeixen mil maneres d'entendre la dansa però, per a la coreògrafa Montse Colomé, el més important és l'amplitud de la mirada. «Vivim en una època en què el perímetre de la mirada s'ha encongit, passem hores mirant el mòbil, quan balles i t'entregues al públic s'amplia l'horitzó».