Fent bo el títol d'una de les cançons favorites de la seva discografia, La vida empieza hoy, Sergio Dalma celebra 30 anys de trajectòria amb un àlbum que glossa tot el que ha estat com a cantant, però que a més mira el seu present i el seu possible futur amb tres temes nous.

«En veure-ho tot penso que va valer la pena prendre la decisió als 16 anys de dedicar-me a això. Mai vaig imaginar que gravaria tants discos, 18, i sobretot que hi hauria un públic que em seguiria, cosa que em continua emocionant. Em carrega les piles pensar que encara puc aconseguir el millor disc de la meva carrera», assenyala.

A 30... y tanto (Sony Music), recentment publicat, l'artista nascut com Sergi Capdevila (Sabadell, 1964) ha volgut tornar a enfrontar-se «als grans èxits a l'estudi, aquest cop sense vergonyes ni pors», per regravar-los i tornar-se «una mica boig».

«No em plantejo si el que està fet estava millor o pitjor. A vegades l'encertes i d'altres no, però el que mai faria és desvirtuar el meu estil», afirma aquest intèrpret de veu trencada, que es remunta a clàssics com Esa chica es mía, del seu primer disc homònim del 1989, i Sintiéndonos la piel (1991), la seva consagració com a artista i que el va portar a Eurovisió amb Bailar pegados.

Va ser, reconeix, el moment més important de les seves tres dècades de recorregut professional. «Un abans i un després», afegeix, «una experiència irrepetible» que recorda com si hagués estat ahir.

«Estava molt nerviós, perquè sabia que em veuria un munt de gent i semblava que érem un dels favorits. Abans de sortir a cantar vaig parlar amb els meus pares i em va emocionar molt. A casa meva hi havia mitja ciutat de Sabadell, i només per això ja va valer la pena», diu.

Una altra fita de la seva carrera musical va ser A buena hora (2008), una cançó i un àlbum del mateix títol que considera el seu salt a la maduresa, amb aquell esmòquing descordat i, per primer cop, lluint cabells blancs.

«Era un enregistrament més valent i nu, per això va marcar l'inici d'una nova etapa», assenteix Dalma, que en la seva última producció no ha deixat de banda «cançons que van passar més desapercebudes en el seu dia».

Poc després d'A buena hora va arribar un altre disc àlgid, Vía Dalma (2010), que es va convertir en el més venut d'Espanya després de la seva publicació, en què versionava els grans clàssics de la cançó romàntica transalpina després d'anys de resistir-s'hi.

«Era molt obvi al principi, perquè la gent em veia com un artista molt italià. Requeria també un moment de maduresa, perquè enfrontar-se a aquestes cançons que són icones era complicat», explica, abans de justificar que a 30 ... y tanto no hi hagi cap d'aquests temes que va fer com «un break, una cosa a part amb la qual gaudir i fer gaudir el públic».

Afirma que mai s'ha considerat ostatge de les etiquetes. «Ni pres del públic. He tingut plena llibertat per treballar amb el meu equip artístic i la gent ha volgut deixar-se sorprendre. A vegades ho aconsegueixes més, i d'altres menys», al·lega.

Com a mostra d'això, en el seu últim àlbum ofereix tres cançons inèdites emparant-se en el talent més jove per impregnar-se'n, com Donna, per a la qual va buscar la col·laboració del vocalista de Dvicio, Andrés Ceballos, i com Joven loco desalmado, composta pel també intèrpret Pol Granch. «La seva forma d'escriure és tremendament actual, però segueix sent una balada, i potser és per on hem d'anar a partir d'ara», pronostica.

Al començament de l'any 2020 iniciarà una nova gira per teatres per celebrar de prop el seu aniversari. Arrencarà el 24 de gener a l'auditori Víctor Villegas de Múrcia i recalarà en espais emblemàtics com el Palau de les Arts Reina Sofia de València (25 de gener) i el Kursaal de Sant Sebastià (1 de febrer).

Serà també per primera vegada al Teatro Real de Madrid (1 de març), ciutat en la qual va residir durant 27 anys i que considera «un puntal» de la seva carrera, i dues nits a l'Auditori del Fòrum de Barcelona (18 i 19 d'abril).