Dos mesos després que l'escriptora i professora granadina Pura Sánchez Sánchez (Benalúa, 1956) presentés el llibre La luz de la inocencia (Bellaterra, 2019), que explica la història d'Enriqueta Trujillo Gallardo (1924-2019), sotmesa a un consell de guerra quan tenia 15 anys, la protagonista del llibre va morir. Tenia 95 anys. Avui, Sánchez, que fa prop de dues dècades que investiga la repressió de les dones andaluses durant el franquisme, serà a Sallent per parlar, precisament, d'Enriqueta Trujillo Gallardo, una nena de 5 o 6 anys quan, al final de la dictadura de Primo de Rivera, va arribar al poble bagenc amb la seva mare, María Gallardo. Totes dues havien emigrat d'Almeria. Enriqueta Trujillo es convertiria en una «supervivent i una resistent» que, a la tornada a Andalusia, als 12 anys, ja era membre de les Joventuts Llibertàries del poble granadí Pedro Martínez, i que tres anys després seria jutjada en un tribunal militar. Abans de complir 21 anys ja havia passat per la presó, per un judici militar i havia perdut la seva mare. Una vida que Sánchez ha traduït en un llibre, una «història novel·lada en la qual no hi ha res inventat».

A la fonda La Catalana

Sánchez va conèixer Trujillo fa un parell d'anys a través de la Isabel, una de les filles de la protagonista. «La Isabel havia gravat en vídeos casolans la seva mare explicant la història de la seva vida. Ho vaig transcriure, endreçar i contextualitzar». El pare biològic de l'Enriqueta les havia abandonat i la seva mare va decidir emigrar a Catalunya a la recerca d'una vida millor. Va recalar a Sallent, on va trobar feina de cuinera a la fonda La Catalana -encara dempeus-, i allà la María coneixeria l'Eduardo, un altre immigrant andalús, militant anarquista que treballaria a les mines de potassa i que tenia un fill. L'Enriqueta va ser educada, explica Sánchez, «a l'Escola Racionalista de Sallent, promoguda per la CNT», i en l'Eduardo la nena trobaria l'«afecte i la seguretat d'un pare». El poble de Sallent seria, explica l'autora del llibre, «d'una gran importància ideològica i afectiva» per a la biografia de l'Enriqueta, que, remarca, «políticament s'apropa a l'anarquisme a través de l'afecte. Solidària fins al final, personalment va ser, per a ella, una opció de vida i políticament, el seu delicte».

Dos mesos abans del cop d'estat del 1936, la família torna al poble de l'Eduardo, Pedro Martínez. Allà, i ja iniciada la guerra, l'Enriqueta faria d'enllaç en la 147 Brigada Maroto tot i que ella, explica Sánchez, «mai no va pensar que era un enllaç de l'exèrcit republicà que passava instruccions militars. Era una nena que creia que els sobres eren correspondència familiar». I, per sort, diu Sánchez, «al poble no se'n van assabentar» ni això, després, es va traslladar al judici. Un cop acabada la guerra, el fet de pertànyer a les Joventuts Llibertàries la portaria a la presó. Tenia 15 anys i seria acusada d'un delicte d'adhesió a la rebel·lió i jutjada en un consell de guerra. La seva mare va aconseguir que la internessin amb la seva filla, «però, ja malalta, va morir a la presó de Granada. Va ser l'única vegada», explica Sánchez, «que vaig veure l'Enriqueta trencar-se», quan recordava la mort de la mare. No van aconseguir, però, «esquerdar-li l'alegria de viure. L'Enriqueta va mantenir una mirada neta que ni l'odi va aconseguir enterbolir».

Pura Sánchez va aconseguir el lligall del judici sumaríssim que la família de l'Enriqueta i ella mateixa van veure fa uns mesos per primer cop. L'Enriqueta sortiria -els testimonis dirien que va actuar impulsada pels pares- de la presó i, sent encara menor d'edat, ingressaria a final del 1943 en un convent per «reeducar-la».

Transgredir el rol de dona

Per a la investigadora andalusa, el cas d'Enriqueta Trujillo és «paradigmàtic». Era una de les maneres que van tenir «els repressors de castigar les dones per transgredir el seu rol». Un paper i un discurs que es fonamentava en els dictàmens de l'Església catòlica i la seva visió patriarcal de la societat. «Les dones havien de quedar-se a casa. L'exercici de drets com a ciutadanes en la Segona República es va considerar, després, un acte delictiu». Per a Sánchez, la «repressió de les dones té un caràcter diferencial perquè transgredeixen el paper que se'ls assigna: és de tipus moral, no polític, com als homes».

Com es va sobreviure al franquisme? «Quan la vida no val res, les dones conserven la vida per tothom qui depèn d'elles: la família. Elles creen les xarxes de solidaritat per sobreviure, per restaurar la quotidianitat que ha destruït la violència». I això, buscar el pa cada dia o exercir tasques d'informació o d'intendència, «són actes de resistència encara que no encaixin en els paràmetres de resistència armada o política dels homes», conclou.