Adjectius com «amable», «vitalista», «optimista» i «encantadora» van expressar ahir les persones amb qui va parlar Regió7 per valorar el record que va deixar l'actriu Assumpció Balaguer (1925-2019), que va morir aquest dissabte a l'edat de 94 anys, en les diverses visites que va fer a la seva ciutat natal, Manresa, en la darrera dècada i mitja. Coneguda com una gran intèrpret, i també per haver estat la dona de Paco Rabal, Balaguer va traspassar a causa d'una fallada multiorgànica.

«Estava eufòrica, fantàstica», va recordar Joan Barbé de l'estada de Balaguer l'any 2008 a la capital bagenca per rebre el Premi Plácido del Festival de Cinema Negre. «Li vam concedir el guardó per la seva condició de manresana i, sobretot, per la seva trajectòria», va afegir: «Era una actriu avançada al seu temps, molt versàtil, però la seva carrera va tenir dues etapes, marcades per la convivència amb Rabal, que la va eclipsar».

Nascuda el 8 de novembre del 1925 a Manresa, Assumpció Balaguer va ser filla d'un metge i d'una empresària tèxtil, i als 14 anys la família se'n va anar a Barcelona. El seu primer paper al teatre va ser el de Bernarda a La Discreta Enamorada, de Lope de Vega, dirigida per Arturo Carbonell. Inici d'una llarga trajectòria que va mantenir en actiu gairebé fins al final.

A la companyia Lope de Vega, de José Tamayo, hi va conèixer l'actor Paco Rabal, amb qui es va casar el 1951 i de qui no es va separar fins a la mort d'ell el 2001. El matrimoni va tenir dos fills, Teresa i Benito, i la manresana va desaparèixer algunes temporades del món de la interpretació.

Tot i això, en la seva dilatada carrera professional va participar en pel·lícules de cinema, sèries de televisió i obres de teatre. Per la seva actuació al film Lulú de noche (1985), d'Emílio Martínez Lázaro, va obtenir el Premi Ondas compartit amb l'actriu Chus Lampreave.

En aquells anys també va sortir en pel·lícules com El sueño del mono loco (1986), de Fernando Trueba; i en sèries de televisió com Truhanes, protagonitzada pel seu marit i Arturo Fernández. Després de la mort de Paco Rabal, Balaguer va escriure un llibre sobre la correspondència que havien mantingut.

La manresana va tornar als escenaris el 2005, el mateix any en què va ser la convidada d'honor del Clam-Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles. Valentí Oliveras, membre de l'organització, va rememorar ahir que aquell dia «Balaguer es va mostrar com una persona molt propera, bellíssima, d'una gran humanitat. Després de la mort de Rabal, va reviscolar la seva carrera». Fa dos anys, el certamen la va tornar a convidar per atorgar-li el premi a la seva trajectòria, «però estava malalta i no va poder venir. Però li vam fer arribar el guardó a Madrid».

El 2012, va tornar per representar el monòleg El temps és un somni, de tall autobiogràfic. «Se la veia molt contenta, era una persona molt amable i carinyosa», recordava Joan Morros, del Galliner. Balaguer ja havia conegut el Kursaal rehabilitat quatre anys abans amb motiu del festival cinematogràfic. «Ella recordava el teatre de quan era jove, i en veure'l va quedar impressionada», va apuntar Barbé.

El Premi Max de Teatre, la Creu de Sant Jordi i la presència en sèries com La que se avecina (2013) i Merlí (2015) van fer de Balaguer una actriu longeva. Fa una setmana, va ser ingressada a l'hospital de Fuenfría després de tenir un ictus al seu domicili d'Alpedrete (Madrid). Les seves restes reposaran a Águilas (Múrcia), al costat de les del marit.