Després que la traductora Blanca-Llum Vidal acabés de llegir un fragment d'El dolor (LaBreu Edicions), el públic emmudia. Un silenci que calava als ossos. La Llibreria Papasseit de Manresa va acollir divendres la presentació del dietari de l'escriptora francesa Marguerite Duras, que va escriure mentre esperava que el seu marit tornés, sense saber si era viu o no, de Dachau just acabar la Segona Guerra Mundial. La traducció, a càrrec d'Arnau Pons i Blanca Llum-Vidal l'ha acollida LaBreu, que continua empenyent amb força, fent-se un lloc en el complicat món del llibre.

Llum-Vidal i una de les editores, Ester Andorrà, van assistir a la presentació. Tot i la pluja, la gent no s'ho va voler perdre, i és que la literatura de Duras torna amb força en aquests temps. El passat sempre torna. "La literatura m'ha fet vergonya", diu el pròleg del llibre, i és precisament el què El dolor investiga amb cruesa i honestedat. Què pot fer la literatura davant l'horror? La conversa entre Vidal i Andorrà va girar no entorn el llibre, sinó sobre l'impacte d'aquest sobre la literatura, sobre el lector. "Duras fa un exercici molt valent d'intentar delimitar el mal". I és que El dolor és un rara avis de l'experiència dels camps de concentració nazis. No parla des de dins del camp, sinó des del "deliri de l'espera", del que està a l'altra banda només esperant. El llibre, que va estar guardat en format de dietari durant més de 40 anys en un calaix, va ser publicat quan l'autora "no reconeixia haver-lo escrit, però sabia que era seu", va dir Andorrà.

La mateixa traductora va explicar com, un cop acabada la traducció, rellegir el llibre en veu alta va ser "colpidor. Em quedava sense paraules tot i que ja l'havia llegit moltes vegades". Aquesta és la força de Duras, d'El dolor, que es presenta nu, amb un rerefons fosc, però humà que ens interpel·la. Perquè el llibre és també una història d'amor, desitjos, pors, política, records. Un còctel fet amb precisió. Ni hi sobra ni hi falta res. Així ho corroboren els fragments llegits per part de Llum-Vidal, sobre com van trobar al marit de Duras a Dachau, en quin estat va arribar a casa. La descripció és pràcticament física, escatològica. A més, Andorrà va apuntar que són textos "on el lector hi té una gran responsabilitat, cada introducció marca la interpretació que cadascú en pot fer".

La literatura no mor mai. És inenarrable. Aquest és el gran valor d'El dolor i de l'escriptura de Duras. Fer literatura sense tenir la pretensió de fer-ne, escriure des de l'estómac i per a ella mateixa. Que la gent hi connecti, com es va veure a La Papasseit, és el triomf de la literatura.