Lamentava fa uns dies Isabel Pantoja que «avui tothom canta», una idea que subscriu una altra de les veus privilegiades de la música espanyola, Mónica Naranjo, però amb una puntualització: «Molta gent canta, però només els grans cantants com la Isabel interpreten».

«Jo he descobert fa poc que també ho faig», afegeix Naranjo en preguntar-li pel seu cas concret, una troballa que diu que ha fet en posar cara a cara el seu primer àlbum, Mónica Naranjo (1994), amb l'últim, Mes Excentricités Vol. 1 (2019), un EP que fa només unes setmanes la va portar una altra vegada al número 1.

Aquest exercici de contrast poden fer-lo els seguidors que adquireixin alguna de les versions de Renaissance. 25 aniversario (Sony Music), que s'ha posat a la venda recentment amb un repàs més o menys exhaustiu de la seva trajectòria discogràfica des que va agafar el farcell i va emigrar a Mèxic per trobar la sort.

«Tenia la confiança que triomfaria. Me'n vaig anar als 17 anys i vull pensar que vaig ser valenta, però també sé que la inexperiència fa que siguis una mica inconscient. Al meu favor tenia que era una dona molt madura per a aquesta edat i que els meus pares ho havien fet molt bé. Quan vaig marxar de casa, sabia que no tornaria», sentencia.

A l'altra banda de l'Atlàntic va editar el seu primer àlbum amb èxit i això li va permetre editar de retorn a Europa tres anys després el seu següent treball, Palabra de mujer (1997), amb el seu cabell bicolor, la seva veu eixordadora i una personalitat igualment abassegadora. Encara es riu d'un vídeo seu que circula d'una roda de premsa de l'època: «Soc moníssima, canto com ningú, interpreto com ningú, componc com ningú i produeixo com ningú», assenyalava sense avergonyir-se.

«Era un gran paper tremend. Vaig haver de crear-lo per protegir-me. És que estava molt sola durant tots aquests anys. No deixava de ser una nena amb les meves pors i inseguretats, però ningú podia veure-ho. Aquest paper va ser una cuirassa que em permetia deixar anar perles com aquestes», matisa ara.

Assegura que se sent especialment orgullosa del disc que va venir després, Minage (2000), en què retia homenatge al seu ídol, la italiana Mina. «Sony tenia dos discos que havien venut milions de còpies i el més normal era esperar-ne un tercer amb el mateix estil de música. Així que quan vaig posar damunt la taula aquest projecte, va ser una lluita», recorda.

Diverses vegades ha abominat del que va arribar després, Chicas malas (2001), treball que mai inclou en el seu repertori, tot i que sí que està present en aquest Renaissance. «Que a mi no m'agradi no vol dir que a la gent tampoc, i aquest és un recopilatori dedicat a la gent», justifica.

«Cal escoltar la gent», insisteix, per puntualitzar immediatament després que «el públic ha de créixer amb tu i tu amb ell, en equilibri», una apreciació potser per als que en la seva gira recent van trobar a faltar un acompanyament purament pop, com el dels seus inicis, no simfònic com acostuma a fer en l'actualitat: «Això hauria estat anar molt enrere. Som gairebé al 2020. Jo sempre dic que no s'ha de mirar enrere», afegeix.

Naranjo admet que hi ha hagut fracàs en la seva vida. «Però també que aquest fracàs va ser la meva gran victòria», afirma sobre el període en què es va exiliar set anys, «cansada de moltes coses». «Aquest temps em va permetre descobrir-me, aprendre a viure, al fet que el treball fos el meu esclau i no jo el seu», al·lega.

«Quan vaig tornar amb Tarántula (2008) vaig tenir molt clar que només faria el que sentís que havia de fer», recorda d'un període en el qual va començar a experimentar cada vegada més, fins al llançament d'aventures discogràfiques com l'òpera rock Lubna (2016) o, més encara, Mes Excentricités Vol. 1.

Previsiblement la primavera del 2020 podria veure la llum un segon lliurament d'aquesta sèrie d'EP, un sistema de publicació que prefereix respecte al tradicional llançament d'àlbums llargs. «De què serveix treballar 16 mesos en un estudi si s'escoltaran dos senzills d'aquest disc?», es pregunta.

Conclosa la seva gran gira simfònica d'aniversari, s'ha inaugurat una àmplia retrospectiva fotogràfica a Madrid (La Cocina de San Antón) que es pot visitar fins al 31 de desembre, així com La noche de Mónica, en la qual diversos locals del barri de Chueca punxaran els seus èxits.

Aviat, a més, iniciarà trobades musicals i de confidències amb els seus seguidors sota el títol Al desnudo, amb cites íntimes el 7 i 8 de desembre al Palau de Congressos de Toledo, i el 15 al teatre El Musical de València.