La Sala Beckett de Barcelona ofereix fins al 4 de gener un dels cims de la temporada teatral, l'estrena de la seva primera producció de Tot esperant Godot, emblemàtic text de l'autor que va donar nom a la sala ara fa 30 anys. Amb direcció de Ferran Utzet, el clàssic perd part del nom (Esperant Godot) i guanya dos actors joves i en estat de gràcia, Pol López i Nao Albet. La seva participació "trenca una certa sensació de solemnitat" associada a l'obra i ha estat l'aposta del director per fer-la "més accessible a tothom", explica Utzet. La proposta, però, ni revisa ni modifica el text de Beckett. Això sí, s'estrena amb una nova traducció de Josep Pedrals que afegeix una pàtina més de contemporaneïtat al clàssic universal.

Per primera vegada en trenta anys d'història (els mateixos que fa de la mort de Samuel Beckett), la Sala Beckett ha produït un muntatge del text més emblemàtic del dramaturg. Rebatejat i sota la direcció de Ferran Utzet, Esperant Godot se suma al cicle d'espectacles que aquesta temporada dedica la sala a recordar el dramaturg irlandès.

L'obra s'estrena en una nova traducció del poeta Josep Pedrals, i és absolutament fidel al text de Beckett (els gestors dels seus drets no permeten una altra cosa, de fet), però entre la traducció actualitzada de Pedrals i la sorpresa de comptar amb dos actors joves per interpretar els vells vagabunds que va escriure Beckett, el muntatge sembla que guanyi actualitat. Però només ho fa en aparença, coincideixen Utzet i Albet, ja que es manté l'atmòsfera atemporal de l'obra, el què la fa universal i atemporal.

"És una obre on el diàleg entre els elements formals i allò que es vol dir és indestriable. Seria gairebé impossible representar-la sense l'arbre!", exclama Utzet. En canvi, afegeix, si els elements escènics i el transcurs de l'obra són fidels, el director va voler incorporar un repartiment jove. "És una nova generació d'actors la que s'hi ha enfrontat", celebra. I és que en aquesta elecció de "desajustar l'edat dels actors amb la dels personatges que interpreten" hi ha la voluntat de trencar "certa sensació de solemnitat" que es pot tenir davant d'una obra tan crucial en la dramatúrgia contemporània. "Per mi era crucial desenganxar-la d'aquesta pàtina i fer accessible a tothom aquesta celebració escènica".

Nao Albet minimitza aquesta "aposta generacional" del director, en el sentit que "no perverteix el text de Beckett". Un text, assegura, que "apel·la a totes les edats, i sobretot la gent jove: perquè els dubtes existencials els comences a tenir de molt jove", considera.

Albet i López ja havien treballat junts en un parell muntatges però aquesta és la seva col·laboració teatral més estreta i, a priori, de més impacte. Albet comenta que ha treballat colze a colze amb López, amb molt bona entesa, com ho han fet amb el director Ferran Utzet, sempre "obert a diferents interpretacions, i sempre escoltant les nostres pors, les inquietuds i tot allò que no acabàvem d'entendre, treballant junts per dilucidar tot el contingut de la peça".

D'altra banda, Utzet no només està satisfet amb l'equip actoral sinó amb el muntatge en el seu conjunt, també amb l'escenografia de Max Glaenzel, una caixa escènica senzilla i elegant que emmarca els vaivens existencials dels dos personatges.

Més enllà de les moltes interpretacions que es fan de l'obra de Beckett (qui és Godot, què esperen els personatges, ....), Utzet està convençut que la peça funciona "quan es desenganxa d'aquesta proximitat" amb qualsevol concreció temporal i\/o temàtica, "i flota", perquè cada espectador sigui lliure d'interpretar-la. "Perquè l'obra no parla de què passa quan arribi Godot, sinó d'aquesta condició humana que és l'espera, de qualsevol cosa que decidim que és l'espera", indica.