Les cames i el cos de Jaume Bonvehí (1955) estan entrenats per a l'esforç. Un dia, a la sortida d'una marató, va veure que es disposava a prendre-hi part un pintor amb paleta i tubs de colors. Encuriosit, va voler conèixer el personatge i el perquè de la singular estampa, i la resposta el va deixar distret i pensatiu. «Em va dir que tenia un taller magnífic, però que allí seria impossible pintar les emocions que sentia en un lloc com aquell, ple de gent, soroll, olors...», explica el manresà. «Vaig decidir que jo també voldria tenir una experiència semblant, però amb la poesia», afegeix. I se'n va anar a fer el Camí Ignasià entre Azpeitia i Manresa, del qual van emergir els haikus del llibre Paraules callades, que avui presenta a la Cova.

Se'n va anar a fer 650 km per tenir una experiència espiritual, literària...?

Vaig començar sabent que escriuria, és una activitat que porto a dins des de fa molt temps. De fet, vaig estar set anys fent cursos a l'Ateneu Barcelonès, on vaig tenir de professor l'Abraham Mohino.

En el subtítol, hi destaca un dels trams de la ruta, els Monegres, i la paraula «silenci». És això el que buscava?

Els Monegres són 130 km àrids, on no hi ha gairebé res. Jo he fet unes quantes maratons i es pot dir que arribar als Monegres és com quan arribes al km 30, et pots topar amb un mur. Has d'estar mentalment preparat. És un tram llarg, difícil de travessar, amb molts pocs pobles... Jo tenia clar, però, que havia de fer el Camí Ignasià.

Per què?

N'he fet d'altres, i com a manresà vaig sentir que també havia de recór-rer aquest traçat. Però no des d'un punt de vista èpic, de valentia esportiva, sinó amb voluntat contemplativa, reflexiva. Durant les caminades anaven brollant els pensaments, i els haikus van néixer en aquests moments, en temps reals, els anotava en una llibreta. No són el fruit d'una reflexió posterior a l'experiència de fer el camí.

L'aspror dels Monegres era un escenari idoni?

Quan camino vull silenci, sense res que m'interrompi, per tal d'assolir el nivell de consciència que et filtra molt els pensaments.

Per què ha volgut expressar els pensaments i la vivència a través d'una forma poètica com el haiku, que es caracteritza per la brevetat mètrica i només tres versos?

He volgut equiparar la lleugeresa del haiku amb la lleugeresa de l'equipatge del pelegrí. El haiku transmet el pensament en poques paraules.

El camí, doncs, com a descoberta interior?

Sí. Jo soc un ésser sociable, però en moments com aquests, a la natura, el silenci, per a mi, és molt important. Per això vaig sol. És a través del silenci que surten les reflexions més interessants. El pensament es codifica en paraules, i aquestes et porten a l'acció. Espinàs deia que la millor manera de caminar és fer-ho sol, perquè així no fas por a ningú.

La decisió d'emprendre la ruta anava acompanyada d'algun neguit interior que volgués intentar resoldre a través de la reflexió durant la marxa solitària?

No, no tenia cap neguit. Hi ha gent a qui una experiència d'aquest tipus li serveix com a teràpia, però no és el meu cas. Després d'haver viatjat de diferents maneres, sento que la que m'omple més és caminar. Ets tu, la teva motxilla, surts quan canta el gall, amb la fresca, vas caminant, fas una aturada... i veus moltes coses que et seria impossible percebre en cotxe, moto o, fins i tot, si vas en bicicleta. El ritme d'anar a peu, fent 4 o 5 km cada hora, et permet contemplar el món, i trobar coses impensables que et fan pensar, com un estol d'ocells, cinquanta conills que es creuen de cop davant teu, les cigo-nyes a la Rioja, la flora a Euskadi, els camps de pipiripips a prop de Verdú. Et sents en comunió amb la natura. Hi ha un haiku que fa així: «Enlloc percebo / cap no-enlloc. Tot és lloc / I part en formo».

Sembla engrescador.

M'agradaria animar la gent a anar a fer el camí. I per aconseguir això que explico no calen gaires diners, ni ser un superatleta.

Com està el camí?

El Camí Ignasià s'estructura en quatre grans etapes: Catalunya, Aragó, Rioja/Navarra i País Basc. Els trams català i basc estan ben senyalitzats, però en d'altres ni tan sols hi ha senyals. Els Monegres, de fet, són perdedors, sense informació. Tot i això, però, repeteixo que no vull desanimar ningú, el contrari, m'agradaria encomanar el gust per fer el Camí Ignasià.

Poc transitat, vostè dedica un haiku a aquest fet, precisament.

Jo el vaig fer el mes de maig, i vaig coincidir amb poquíssima gent.

Coneix l'obra d'Ignasi de Loiola, posteriorment fundador de l'orde jesuïta i santificat per l'Església?

Sí, l'he llegida, la conec bastant. I com a manresà i pelegrí vaig veure clar que havia de fer el camí. La gent parla molt de Santiago de Compostel·la com a final del camí. Nosaltres hauríem de lluitar perquè Manresa sigui la Compostel·la d'aquest camí.

La fama de l'un i de l'altre estan molt allunyades.

Un camí d'aquests és com la vida, hi ha alegries i adversitats. Arribar a la meta és un anhel per a tots els qui el fan: per als que van al Camí Francès, ho és arribar a Santiago. També ho hauria de ser arribar a Manresa.

Té més haikus guardats a les llibretes?

Sí, no només vaig escriure mentre creuava els Monegres. Crec que farem un segon llibre amb més haikus. Vull ajudar el projecte de Manresa 2022 d'aquesta manera.