29 de novembre de 2019
29.11.2019
Regió7

«No podria enviar a fer la meva producció als països on es cometen injustícies»

La dissenyadora manresana Miriam Ponsa rebrà avui al vespre el Premi Bages de Cultura, que concedeix Òmnium, en un acte a l'ajuntament

28.11.2019 | 22:04
Miriam Ponsa.

La passarel·la és l'espai on es mostren les creacions de la manresana, però el laboratori de les idees, els valors i els conceptes que guien el treball de Ponsa és una antiga fàbrica familiar on es va instal·lar al principi de segle. El seu nom va unit a la qualitat de les peces i al compromís ètic

Miriam Ponsa (Manresa, 1973) se sent molt lluny de la frivolitat i la banalització del món de la moda i per això avui recollirà satisfeta el Premi Bages de Cultura, en un acte que tindrà lloc a partir de les 19.30 h al saló de sessions de l'Ajuntament de la capital bagenca. La seva tasca creativa no es pot entendre sense la consciència social que l'acompanya i la voluntat de donar a conèixer diverses realitats polítiques i socials. En el seu taller del carrer del Bruc, un recinte amarat d'història, la disse-nyadora va conversar amb aquest diari sobre l'ofici que l'apassiona.

Aquestes parets tenen molta història...

Quan es va quedar vídua, la meva besàvia va muntar aquí la fàbrica de producció i venda de fils de seda i betes per confeccionar esparde-nyes. I des d'aleshores sempre hi ha hagut activitat, tret d'uns deu anys abans que ho agafés jo per fer-hi el nostre taller. Necessitava un espai gran perquè, encara que no fem producció, hi han de cabre el teixits, les màquines de cosir, la taula de tallar...

Amb el valor afegit de ser la fàbrica de la família.

Quan era petita veia aquest espai ple de telers, les corretges que cor-rien pel sostre, el soroll de les màquines, l'olor de l'oli... De fet, l'inici familiar en el món del tèxtil data de cap al 1777. Una branca de la família de fora de Manresa va tenir diversos fills i el segon, com que no era l'hereu i no es podia quedar les terres, va venir a Manresa a estudiar de veler. Va estar de practicant en una empresa i va aconseguir el títol. Els seus dos fills també van continuar...

I després de la besàvia, la família va continuar l'ofici.

Recordo que el pare m'explicava que l'avi, quan vivia sobre la fàbrica, si sentia que un teler s'espatllava a la nit es llevava i baixava a arreglar-lo.

Miriam Ponsa és, de moment, l'última baula d'una llarga saga.

Sí, tot i que jo no estic dins la indústria tèxtil sinó en la part creativa. Aquí es fan prototips, no necessitem grans produccions. Això és el que vull, és intencionat però surt de manera natural. A l'inici, com que ets una empresa petita, els de casa t'ajuden, però has d'espavilar-te i aprendre com crear una empresa, obrir una botiga, anar a les fires...

Fent tots els papers de l'auca?

Encara els faig. Et dona moltes taules, aprens a negociar amb els proveïdors, amb els clients, a fer venda on-line... És un repte. Però reconec que seria ideal que cadascú es pogués dedicar al seu terreny.

Empresa petita i molta feina?

Molta, cada mig any has de presentar una col·lecció nova, i això implica una feinada. Però he de dir que aquest ritme tan veloç m'ajuda molt. El hàndicap és que no tens perspectiva fins que ja estàs venent la roba. Presentes la teva col·lecció en desfilades i showrooms, arreplegues les comandes, envies les peces a les botigues... i no tens espai per a la reflexió fins al final, perquè tot va molt ràpidament. La banda positiva és que cada mig any tens l'oportunitat de continuar millorant.

Ara, doncs, està fent...?

La col·lecció d'hivern del 2020. Va molt bé que sempre estiguis fent la roba de l'època de l'any en què estàs, perquè et permet detectar quines coses fan falta.

I quan arriba a les botigues?

Al gener ja hi haurà, almenys una part, roba de la primavera/estiu.

No s'ha plantejat tenir el taller a Barcelona?

No, la veritat és que si l'hagués d'obrir en un altre lloc seria a París. Però no m'ho he plantejat. El millor lloc per tenir el taller és Manresa, fer els prototips aquí. Som en un territori postindustrial tèxtil, i hi ha reminiscències de l'època tèxtil que aporten molt a la meva feina. Manresa va ser un centre de cinteria molt important, a Igualada hi tinc la part de la pell, també tinc a prop tintorers, estampadors... Es pot fer tot aquí.

Tot ho fa a Catalunya?

Sí.

Sembla impossible avui en dia no haver de recórrer a anar a produir a la Xina i a altres països asiàtics amb mà d'obra barata.

A la Xina hi van els que volen abaratir costos i fer grans produccions, i no és el meu cas. Però és que hi ha un element clau: tinc molta consciència social i mediambiental, i no podria enviar a fer la meva producció a aquests països sabent les injustícies que s'hi cometen. Sembla que hi ha poca gent que sàpiga que aquí es pot fer tot, fins i tot cremalleres, botons... A les escoles de disseny de Barcelona hi ha estrangers estudiant moda que es queden aquí a fer la seva marca.

Fer-ho tot a Catalunya és habitual en el seu sector?

Entre les empreses de la nostra mida, sí.

Sorprenent.

Les produccions en aquests països que dèiem han fet que la moda hagi perdut valor ètic. La nostra feina és fer pedagogia i publicitar que el nostre cotó no l'han treballat ni esclaus ni nens petits en plantacions de l'Índia, per exemple. També ocorre, però, que hi ha grans empreses que diuen que el seu cotó és cent per cent orgànic, perquè s'apunten al carro, però no és així. Saps que la principal contaminació dels rius de l'Índia i la Xina prové de les fàbriques de texans?

La cara fosca de la moda.

Vaig veure en un reportatge que hi ha nens de vuit anys fent brodats, feines mecàniques amb els seus dits petits durant hores, sense llum... quan arriben als setze anys no paren de repetir el gest. Hi ha nens a les plantacions de cotó de l'Índia que moren en aquesta edat.

Deia que vostè fa creativitat.

És l'eina amb la qual treballo, et permet tenir els teus espais propis, treballar els complements, la roba, la posada en escena... La creativitat és infinita, una porta oberta... és la llibertat. I també és una forma d'independència, que te la pots guardar per a tu, no l'has d'exposar sempre.

No arriba mai al punt d'admetre que ja no sap què més inventar?

No! Jo parteixo molt dels teixits, abans fins i tot de la creació i el dibuix. Tinc un diàleg amb el teixit, quan el veig sé si allà hi ha una faldilla, uns pantalons...

I un dia, una model desfila amb el seu vestit. Li diuen gaire sovint allò de «qui s'ho posarà això?»

A veure, l'alta costura és màrqueting de firmes que volen vendre perfums, samarretes... Però hi ha molts tipus de passarel·la, la comercial, la de col·lecció... Si una col·lecció no té un concepte al darrere, és avorrida. La meva passarel·la preferida és la que pot equilibrar la part comercial i l'artística. Un equilibri delicat, però cal trobar-lo. Les peces han de transmetre el que tu vols: n'hi ha que són com obres d'art, però també hi ha peces que es puguin portar. I, si pots tenir models reals, perfecte.

Models reals?

Nosaltres vam muntar un càsting per a la passarel·la paral·lela que vam organitzar al costat de la 080 Barcelona Fashion, l'estiu passat, també a l'Antiga Fàbrica Damm. Buscàvem dones d'entre 18 i 70 anys, d'1,70 mínim, això sí, i sense cap requisit de talla.

Va anar bé?

Va ser un regal, perquè vam parlar de l'apoderament de les dones –que podien ser models per un dia– però també de l'apoderament del nostre equip en atrevir-nos a deixar la 080.

Per què va marxar de la 080?

Estava cansada, sempre era el mateix. La 080 és molt estàndard, i jo no vull estar dins d'una plataforma estandaritzada. Sortir-ne va ser una decisió de tot l'equip.

Convençudes del que feien?

No les tenia totes, estava espantada, pensava que potser la premsa no ens faria cas. Fer-ho durant els mateixos dies i al mateix lloc que la 080 era un risc, però alhora no podia ser d'una altra manera perquè aquesta setmana els mitjans estan pendents de la moda. I va sortir bé!

Van tenir prou models?

Sí, i tant! En vam tenir des de la talla 36 a la 46.

Fins i tot de 70 anys?

Se n'hi van apuntar un parell d'aquesta edat. Ho repetirem al gener per muntar de nou aquesta passarel·la.

Soles un altre cop?

Ja m'agradaria que algun altre dissenyador, amb uns valors semblants als nostres, s'hi afegís. Al marge de l'estètica, ja que cadascú té la seva.

S'inspira en altres arts?

I tant!, l'art m'inspira molt. Sobretot l'escultura, m'agrada molt l'escultura, però també la pintura, les instal·lacions artístiques, el cine, la poesia, la fotografia, sobretot la fotografia del cos humà. M'agrada el moviment del cos.

Home i dona?

Havia fet roba d'home, i m'agrada, però ara faig peces per a dones adultes. No podria amb tanta producció.

Quina percepció sobre la moda creu que té la societat?

En general, crec que es veu com una qüestió banal, i ho entenc, perquè es pensa que és una proposta estètica i punt. Els que treballem els valors no els comuniquem prou, i els que poden fer campanyes de màrqueting expliquen valors que realment no tenen. Potser la moda es banalitza més des que han sortit els nous estilistes instagramers: no treballen amb la creativitat, sinó amb peces ja creades, les conjunten, però això no és crear des de zero.

Vostè té col·leccions premiades dedicades a oficis com els de les trementinaires, les bugaderes...

Quan fas una col·lecció, penses que algú es preguntarà què vols dir, la gent s'hi interessarà. Cada cop estic més conscienciada, en tots els àmbits, polític, social... La meva feina està dins meu, no és una cosa que estigui a fora. Tinc inquietuds, m'enfado, m'il·lusiono... i tot això ho he de treure. La feina és una manera de canalitzar-ho, no em quedo res a dins. Creo perquè ho necessito.

Aquesta consciència penalitza?

No, al contrari. Molta gent ens felicita per la nostra valentia.

Fins i tot quan, en una desfilada, deixa unes cadires buides en homenatge als presos i els exiliats?

Gairebé només tenim vendes a través de les nostres botigues, totes a Catalunya, una a Manresa i dues a Barcelona, i mitjançant la web.

S'han plantejat tenir botiga a París, Nova York...?

És complicat, perquè una botiga funcioni hi has d'estar molt a sobre. I on-line estem venent a tot el món.

Parlàvem de les crítiques.

Quan sento una burrada, m'entra per una orella i em surt per l'altra. A més, quan em critiquen, no m'ho diuen directament. La veritat és que no em preocupa gens.

És important l'equip de treball?

Molt important. Les col·leccions porten el meu nom i cognom, però jo sola no hauria pogut fer res. És la força de l'equip, sense elles seria impossible. Ens tenim molt respecte, fa molts anys que estem junts, som com una petita família.

Quines reaccions ha tingut des que es va anunciar la concessió del Premi Bages de Cultura per part d'Òmnium?

Molta gent m'ha felicitat, no sabia que tindria tant ressò. Estic molt contenta. El fet que m'hagin donat el guardó m'ha fet reflexionar. Si penso en les col·leccions dels últims 6 o 7 anys, crec que potser sí que fem cultura. La col·lecció del proper hivern s'inspira en el mar d'Aral amb una perspectiva mediambiental. M'agrada fer col·leccions inclusives, socials, que ajudin a entendre, que aportin quelcom positiu ... i si desperten consciències, treuen prejudicis, alliberen... molt millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.