02 de desembre de 2019
02.12.2019
Regió7

Loquillo: «Jo soc un guerrer i necessitem guerres»

Loquillo publica el seu novè disc d'estudi des que es va consolidar la seva etapa en solitari, un recull en deu cançons dels conceptes musicals relacionats amb el seu passat

02.12.2019 | 11:58
Imatge de Loquillo amb un aire de cinema negre
Que no despisti la portada d' El último clásico, l'àlbum d'estudi més recent de Loquillo, perquè aquest aire de cinema negre o de precursor de la nouvelle vague a l'estil Jean-Pierre Melville no introdueix cantarelles taciturnes, sinó cançons enèrgiques d'un artista que en les seves lletres segueix armant els canons.

«Jo soc un guerrer i els guerrers necessitem guerres. La pau només la identifico amb el més proper a la mort», subratlla José María Sanz (Barcelona, 1960) en aquesta entrevista, davant la publicació recent del seu novè disc d'estudi des que es va consolidar la seva etapa en solitari.

Per entendre millor les seves paraules, n'hi ha prou de rellegir el manifest que va publicar fa només uns dies en xarxes sobre la seva filosofia creativa, en què afirmava que compon discos «enfadat amb el món».

«Sempre ho estic, si no, seguiríem a l'edat de pedra. El conformisme és mal company de viatge, sobretot per a un creador. Cal ser audaç, valent i no mirar-se el melic. Fugir tota l'estona de la teva zona de confort», ratifica.

Empès per aquest ànsia, «fa temps que Loquillo no és un cantant que puja a l'escenari, sinó un concepte global que agrupa una sèrie de creadors, autors i compositors que treballen a favor de l'obra», en aquest cas que ens ocupa, el saber fer de gent com Gabriel Sopeña, Igor Paskual, Luis Alberto de Cuenca, Marc Ros, Carlos Zenón i Leiva.

«Soc un bon gestor de talent», diu, «com la corretja transmissora, l'altaveu. Això em permet aprendre i alliberar-me de qualsevol presó interpretativa. Quan veig músics de rock a Espanya que fan discos iguals o que componen deu discos consecutius sense obrir les finestres perquè corri l'aire, penso que la seva vida ha de ser molt avorrida», argumenta.

El resultat és un àlbum «que marcarà el que vindrà», avisa, i si Balmoral (2008) va representar l'inici de la seva carrera al marge de Los Intocables i Los Trogloditas, per mostrar durant 10 anys «com un artista a partir de l'edat adulta pot fer el seu millor treball», aquest El último clásico n'és «l'exemple clar».

«En el blues i en el flamenc, se sol donar el millor d'un mateix a partir d'una edat, però en aquest país existia la tradició d'avortar tot el que un artista pot ser a partir dels 45. Se suposa que s'ha de ser jove. En el meu àmbit, ser jove és un xarampió i el millor està sempre per arribar», reivindica l'únic músic que a partir dels 50 anys ha aconseguit tres números 1 seguits.

Qui també va ser «massa rock per als punks, massa punk per als rockers» ofereix a El último clásico (Warner Music) un recull en deu cançons de tots els «conceptes musicals» relacionats amb el seu passat, fins a acabar amb un gest de complicitat discotequera amb ressons de Paul Weller anomenat Resucitado que signa Santi Balmes i que és una celebració.

En altres cançons com Somos los que defendemos, es defineix com a «vers lliure». Amb aquest propòsit, indica que la seva és «una contesa individual» («Els grans èxits de la humanitat han estat individuals i les grans destrosses, col·lectives», afegeix).

«És molt difícil fer una carrera coherent al marge dels gustos que dominen la situació. Aquest és un país en el qual no es valora el diferencial: cal ser o aparentar ser tan normal com sigui possible, perquè sempre ha agradat molt assenyalar amb el dit», lamenta. Per això es reivindica com «l'últim d'un gènere i una estirp. Un passa a ser clàssic quan esdevé cultura popular i les seves cançons aconsegueixen traspassar el temps i acaben formant part de la memòria emotiva i sonora de diverses generacions», afirma.

De moment no hi haurà cap gira que acompanyi aquest llançament. La idea de Loquillo és aprofitar el que guanyi per finançar la gravació l'any vinent de la seva següent iniciativa, musicar el poemari Europa, de Julio Martínez Mesanza («ja tinc les maquetes»), i, el 2022, portar als teatres els seus quatre discos dedicats a la poesia contemporània.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.