L'amor, el sexe i el desig i les violència que els assetgen en el món contemporani són l'objecte d'estudi de l'assaig De la poma a la pantalla, que la periodista manresana Marta Roqueta (1988) presenta avui a l'Espai Rubiralta. Tot i que va tancar portes definitivament dissabte passat, el local reobrirà puntualment per un acte en què l'autora exposarà l'estat de la qüestió en la lluita feminista.
Quan l'amor es perverteix per ser un instrument de poder, el més revolucionari és estimar?
Aquesta és una de les màximes que el moviment feminista posa sobre la taula. Les cures i l'estimació sempre han format part de l'esfera privada i, com la reproducció, no es valoren tant com la producció: aquest és el marc del capitalisme i el masclisme.
La culpa de tot plegat l'hem d'atribuir a l'amor romàntic?
En si mateix, l'amor romàntic no és dolent. Però quan esdevé una relació de poder, serveix per oprimir perquè s'usa per sustentar la societat que tenim i per discriminar. En aquest sentit, estimar és revolucionari.
En el llibre no parla només de relacions home-dona blancs.
Em sento més còmoda introduïnt visions que s'escapen de la norma. En el llibre hi ha les aportacions dels pensadors rellevants, elements de la cultura de masses i la meva experiència personal.
La seva experiència?
He cregut important parlar de les meves vivències per dos motius. Hi ha violències LGBTIfòbiques, contra persones amb discapacitat... que creus que a tu no et poden passar, fins que et passen i veus que també afecten més gent. La individualitat del dolor és la politització del dolor.
I l'altre motiu?
Hi ha sectors minoritaris del feminisme amb molta veu que tenen una visió moral del moviment: si t'equivoques, només hi ha penitència. Però jo vull fomentar l'esperit crític, per tant, vull confrontar les persones amb els seus errors i les seves contradiccions, la negociació entre les circumstàncies personals i la teoria.
La gràcia del llibre és agafar els comentaris, les percepcions i els biaxos i entendre per què els tenim. No n'hi ha prou amb l'error i el càstig, cal saber per què s'erra.
Malauradament, a vegades ni tan sols som conscients de la gravetat del que fem o diem?
Hi ha actituds d'abans que ara ja veiem que no es poden permetre. Si tens un amic molt masclista, què fas? Hi ha un desubicació general: la teoria feminista, LGBTI... es feien en contra d'algú altre. Ara, la idea és que hem de començar a reubicar-nos i buscar el benefici per a algú altre.
L'ambient ens condiciona?
En el llibre hi ha exemples de la cultura de masses (còmics, sèries, pel·lícules...) en els que es veu com hem crescut en un ambient en què el missatge que ens ha impregnat ens explica com ens hem de relacionar. Diu Judith Butler que el gènere és repetició, no saps explicar per què ets home o dona.
En el llibre ofereix un ampli mostrari de les violències que s'exerceixen dins de la societat heteropatriarcal, fins i tot les que afecten els homes.
El feminisme ha estat el corrent de pensament que ha posat sobre la taula les noves maneres d'entendre la masculinitat. Les violències masclistes són estructurals, i hi ha molts homes que no en són conscients. Quan faig una xerrada en una aula amb joves i demanes a les noies quantes han estat assetjades pel carrer, la majoria alcen la mà; quan preguntes als nois quants d'ells han fet aquest tipus d'actes, resulta que ningú no ho fa. Tota la societat s'ha fet com un espai segur per a ells.
I, no obstant això, explica que els homes també són víctimes del seu mateix sistema?
Explico el cas de l'actor Terry Crews, que va explicar que havia patit assetjament, en el seu cas a càrrec d'un productor. El dolor dels homes es fa servir per reforçar el sistema masclista: han de ser forts i agressius, si són vulnerables és un estigma. Els homes tenen privilegis, però també vulnerabilitat. Crews no ho va denunciar en el seu moment per l'estigma i la por a perdre la feina, però el MeToo li va fer fer el pas endavant. En el seu cas hi havia una relació de poder i racial.
El masclisme, un rival difícil.
En l'èxit del Joker, veus fins quin punt la ràbia masculina està tolerada. La pel·lícula està feta perquè simpatitzis amb el que li passa a ell, però això li passa a molta més gent i les dones que cuiden la seva mare no surten al carrer amb una metralleta. És una lloança de la violència masclista. El vell món s'esquerda i apareixen pel·lícules sobre l'home blanc oprimit. Després dels primers moviments feministes dels anys 70, van sortir els films de nerds i frikis dels 80. Aquelles pel·lícules et diuen que el marginat és el noi blanc i esca-nyolit, l'home beta, i d'aquí surten els incels, un terme que fa referència al celibat involuntari dels que creuen que la societat els ha negat el dret a allitar-se amb dones. Vaja, els que a les pel·lícules desitgen estar amb la noia guapa de l'institut que va amb els jugadors de futbol americà. Però les dones grasses, les que tenen una discapacitat o les trans no són estàndards de bellesa, i no els fan pel·lícules per justificar-les.
La família nuclear i el capitalisme es fan més agressius quan es delaten les seves estratègies?
La seva reacció és la capacitat d'absorbir moviments dissidents, incorporant les parts menys subversives. Stonewall és l'acte fundacional de l'orgull gai, però molts impulsors eren dones trans, drag queens, drag kings... persones racialitzades, i ara a les desfilades hi van els homes blancs, s'ha normalitzat a través del consum, qui té poder adquisitiu és l'home blanc. La primera manifestació de l'orgull LGTBI d'Espanya va tenir lloc a Catalunya, i la van fer dones trans. La que veiem ara és la més comercial, on hi ha les grans empreses.
