Davant del plafó on llueix la reproducció de la portada del dia que el TDK va guanyar la lliga, l'alcalde Valentí Junyent somreia viatjant amb la memòria al 4 de juny del 1998. Aleshores era el president del club i, aquell dia, al seu costat, el batlle socialista Jordi Valls li mostrava la seva estranyesa: «No sembla que estiguis gaire content», recordava que li va comentar el principal mandatari municipal. «El que passa és que l'any vinent jugarem a Europa i ja estic pensant com ens ho farem», rememorava, divertit, que li va contestar. Va ser un instant de lucidesa que no va enterbolir la rauxa desbordant que el moment reclamava.

Aquella nit, molts manresans van anar a dormir tard després de col·lapsar, a milers, el centre de la ciutat. Poca estona després de la culminació d'un dels grans èxits esportius que s'han viscut mai a la capital bagenca, Regió7 va treure una edició especial amb tota la informació d'una gesta històrica. L'ocasió bé mereixia l'esforç.

Només sis anys abans, i com també rememora una altra de les cobertes impreses en un dels plafons de la mostra, la ciutadania va envair l'espai públic amb motiu de l'arribada de la torxa olímpica. El 17 de juny del 1992, només faltaven cinc setmanes per a l'inici dels Jocs de Barcelona i la ruta de la flama per la geografia catalana desfilava per la Catalunya Central. Després d'un xàfec colossal al pas per Súria, els rellevistes es van anar apropant a Manresa amb la clemència del temps meteorològic i milers de dones, homes i infants van aclamar el foc sagrat d'Olímpia pels carrers de la ciutat.

Del trànsit de la torxa per la Catalunya Central, aquest diari en va publicar unes pàgines especials amb les fotografies de tots i cadascun dels rellevistes que van córrer pel Berguedà, la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Solsonès, el Bages i l'Anoia durant tres llargues jornades. Fotògraf i redactor van itinerar a 10 km/h amb la furgoneta descapotable que va seguir el recorregut per tot el país uns mestres al davant dels portadors per deixar testimoni del seu concurs.

El tercer dia que Manresa va sortir massivament al carrer és molt més recent i també va deixar una petjada inesborrable. Tal com testimonia una fotografia impresa en un altre dels panells de l'exposició, des de l'aire era impossible veure l'asfalt de la carretera de Cardona: 28.000 persones, segons les dades de la Guàrdia Urbana, van respondre pacíficament als fets de l'1 d'octubre del 2017. Aquell 3-O, recordat així mateix pel discurs del monarca espanyol, centenars de milers de persones arreu del país van fer sentir el seu rebuig a la violència policial.

Els fets esdevinguts aquests tres dies, els més multitudinaris que qui signa aquestes línies recorda, van quedar reflectits a les pàgines del diari. Per a cadascun dels assistents a l'obertura d'ahir al vespre a l'Espai Plana de l'Om, hi havia una fotografia que activava el «dring» que l'exdirector Gonçal Mazcuñán va reconèixer que els autors de la mostra volen fer sonar a la memòria dels espectadors.

Sembla com si fos ahir, però l'imaginari col·lectiu generat per aquest diari ja es compta per dècades: quatre, concretament. Bé, de fet, quatre i un any, perquè el proper 30 de desembre tocarà celebrar els 41. I que siguin molts anys més.