cinco horas con mario

? Autor: Miguel Delibes. Direcció: Josefina Molina. Intèrprets: Lola Herrera. Teatre: Kursaal. 30 de novembre.

Gaudir a l'escenari de l'actriu val·lisoletana Lola Herrera és un luxe i un plaer. Un luxe per comprovar, d'una banda, la incombustibilitat d'una intèrpret per a la qual no sembla passar el temps;i de l'altra, per aplaudir la peça Cinco horas con Mario, que resisteix, com la seva intèrpret, trenta anys de periple escènic. I un plaer perquè l'obra de Miguel Delibes, en la pell de l'actriu, esdevé un ventall d'emocions i sentiments. Una delícia. Cinco horas con Mario arribava dissabte al Kursaal de Manresa amb la direcció de Josefina Molina i amb les localitats exhaurides. L'ocasió s'ho valia.

Març del 1966. Carmen Sotillo ha perdut el seu marit, Mario, de forma sobtada. La nit de la vetlla, la Carmen vol passar les dar-reres hores amb ell. Té molt a dir-li, moltes coses que ha callat al llarg de la seva vida conjugal, reflexions i percepcions que mai ha gosat expressar en veu alta i que sempre han quedat reduïdes a una idea íntima i silenciosa. I ara, amb el seu interlocutor difunt però present ella té la necessitat vital d'expressar tot allò que no és anecdòtic i que forma part d'una educació, molt especial on s'entreveu el paper de la dona, avui dia, amb algunes aclaparadores reflexions de la protagonista. Però més enllà d'aquesta primera línia de reflexions, l'autèntic temor de la Carmen és la solitud, la incomunicació, la vida. Cinco horas con Mario és la força de la paraula viva, del diàleg, de l'emoció que contenen cadascuna de les paraules que la Carmen adreça al seu espòs. Molt possiblement el que mai, en vida, hauria gosat ni imaginat dir.

I Lola Herrera té aquesta força en la paraula, emociona des del somriure pretesament cercat, commou amb les seves opinions (emmarcades en l'època, important recordatori) en una interpretació matisada, acurada, amb una intensitat ben distribuïda en cada precís moment per, sense adonar-nos-en, arribar a un clímax d'una força extraordinària. Les mans coïen de tan aplaudir en finalitzar la funció i a peu dret, el públic acomiadava una gran actriu i un gran vetllada de teatre.