El primer que remarca El Sevilla (nascut Miguel Ángel Rodríguez a San Juan de Aznalfarache el 1970) és que Semos los más grandes (Warner Music) és el dissetè disc dels Mojinos Escozíos. «I tanca la trilogia que comencem amb Semos unos monstruos (2004) i Semos unos máquinas (2013). I és la primera vegada que ho editem en vinil, després de demanar-li-ho molt a Warner», apunta El Sevilla.

«És molt Mojinos i els fans l’han acceptat molt bé», diu, i després admet que, més que «guanyar nous fans», treballen per «no perdre» els que ja tenen: «La renovació generacional es fa als festivals, perquè és aquí on et veu la gent de vint anys. Aquí et veuen xavals i xavales que se saben les cançons però mai anirien a un concert nostre».

Fidels al seu volgut rock-and-roll de tota la vida, Mojinos Escozíos també mantenen les seves «temàtiques, l'humor, el surrealisme...». Això sí, concedeix El Sevilla, que quan tenien vint anys cantaven a unes coses que ara, quan estan «a punt de fer els cinquanta», ja no són les mateixes.

«La nostra música no canvia», sentencia, citant com a referències clàssics com AC/DC, Rolling Stones, Lynyrd Skynyrd. I fins i tot Kiss, perquè una de les seves noves cançons, Mis quintilliso (qué gran problema), és una adaptació del God gave rock n' roll to you, que al seu torn la banda del maquillatge va versionar d’Argent.

És aquesta una de les cançons estrella de l'àlbum i El Sevilla hi imagina el que deu ser tenir quintigemins. «És que la vida és rock-and-roll. I no hi ha res més rock-and-roll que ficar-te al llit amb la parella i que es trenqui el preservatiu i et vinguin quintigemins. Això és un problema greu... aquella nit inoblidable quan vam fer l'amor... doncs, apa, quintigemins. Busquem aquest extrem surrealista», explica divertit.

Filant amb aquesta idea del rock-and-roll en la vida quotidiana i 23 anys després del seu primer disc -que va vendre més de 90.000 còpies-, planteja que «abans cantaves a la teva noia perquè anaves a recollir-la a l'institut, però ara recolliràs la teva filla, així que cantes a la directora o a la profe de matemàtiques».

Amb el seu proverbial sentit de l'humor i la seva incontenible verborrea, passa a comentar una altra de les noves cançons, Un gran mojón pa mí, en la qual canta com a pare que té un problema de considerables dimensions al vàter per culpa de la seva filla. Un altre tipus de cançó d'amor, com ell mateix explica entre rialles.

Per a ell, «el rock-and-roll no és el que passa damunt de l'escenari», encara que d'això en tingui una mica, és clar: «La meva mare és rock-and-roll. Les frases de les mares són rock-and-roll. Els meus fills són rock-and-roll. La relació amb la teva dona és rock-and-roll, perquè aquestes bregues que es tenen són com entre cantant i guitarrista. El rock-and-roll no és ficar-se al llit a les 6 del matí, el rock-and-roll és llevar-se a les 6 del matí».

Lletres controvertides

D'un temps ençà, les lletres de Mojinos Escozíos, com passa amb molts altres artistes, es veuen des del prisma de la potser excessiva correcció política. Ho concedeix El Sevilla, qui no dubta a afirmar que ells són «uns rucs», però defensa que se'ls qualifica de «políticament incorrectes» només perquè no canten «el mateix que els altres».

Defensa per això que ells no diuen «paraules fora de lloc, ni malsonants, si potser 'la churrilla' o 'la picha'». «Intentem pensar sempre que pot haver-hi nens escoltant», assegura, i tot seguit admet que «la sensibilitat del carrer avui és una altra». «En algun festival que hem tocat i tenien el Punt lila ens han acabat donant les gràcies», subratlla.

I reflexiona en veu alta llavors: «Jo no vull que la meva filla caigui en mans d'una manada, ni vull que el meu fill formi part d'una manada. L'educació, per descomptat, comença a casa, on és el Miguel Ángel. Com El Sevilla, he cantat cançons com a Mucho gay eso es lo que hay o Si una liebre es más grande que un conejo, tu mujer tiene una liebre. El representant del ruc, però es pot ser ruc amb dos dits de front i només tractant d'entretenir, sense ofendre a ningú».

Conscient del poder que té cada vegada que puja a un escenari al capdavant de la seva banda, assenyala que als festivals el missatge que li surt donar és «si ella et diu que no és que no». «I això ho dic pensant en la meva filla i en aquestes zones de tendes de campanya que hi ha als festivals plenes de gent jove. Són xavals de vint anys que acabaran a les tendes de campanya fent el que tu i jo hauríem fet i llances aquest missatge perquè et surt del cor», argumenta.

Per tot això, afirma que el «lema de Mojinos és no increpar, no molestar, no ofendre». «Són uns altres temps i pensem què diem a les lletres, així com en el que toques i el que dius en directe. Amb tres-centes cançons que tenim, és tan fàcil com ser al carrer i no tocar aquestes cançons que poden ofendre una, dues o tres persones, les que siguin. La nostra irreverència va davant del que s'estableix, com dir a la meva filla que l’estimo però amb una bon mojón pel mig», explica.

Una banda de rock

Per presentar aquest nou disc i demostrar si, efectivament, Semos los más grandes, Mojinos Escozíos tornaran el 2020 a aquesta carretera que en realitat mai han deixat. I tenen marcada una data important per al 13 de març, perquè aquest dia serà la presentació oficial a Madrid a la sala La Riviera.

«Els discos sonen molt bé però en directe és una passada. Hi ha grups que tenen por de tocar després de nosaltres i fins i tot ho demanen per contracte. L'any passat ens va passar en un festival d'aquests de bon rotllo, que l'artista que anava darrere va dir que esperaria 45 minuts perquè no volia sortir just després», llança traient pit El Sevilla.

I ho aprofita per explicar una anècdota sobre Joan Manuel Serrat, amb qui van coincidir a l'estudi mentre gravaven el seu segon disc: «Ens va dir 'sou molt graciosos, la idea del grup és molt bona, però sou molt dolents, i aquí podeu tenir el vostre futur, podeu menjar d'això, però és una qüestió de respecte a la vostra feina’». Això va ser com una punyalada, però tenia tota la raó. Ho tenim sempre present des de llavors i assagem i toquem sense parar».