L'estiu del 2017 ja s'ho veia a venir. Marc Martínez Amat (Santpedor, 1983) intuïa que en les setmanes i mesos següents «passarien coses molt grosses» i va començar a imaginar un llibre que ho expliqués fil per randa. El resultat, dos anys després, és Tota la veritat, a punt d'arribar a la tercera edició i de superar els vint mil exemplars. El periodista bagenc, cap de política a Rac-1, i una altra de les autores del llibre, Neus Tomàs, parlaran de l'obra avui a la Parcir de Manresa.
No en tenia prou amb la feina diària a la ràdio?
M'adonava que estaven passant coses que no s'estaven explicant. A la rodes de premsa no es donaven respostes, i sempre ens deien la frase comodí: «No volem ensenyar les cartes a l'adversari». Calia investigar i anar a les fonts, però era una feina que no podia fer un periodista sol. Per això, vaig parlar amb Ferran Casas i vam reunir un grup de periodistes de diferents mitjans. L'única condició que vam assumir va ser esperar-nos a publicar el llibre fins després de la sentència, ja que així ens ho van demanar moltes persones amb qui vam parlar.
A l'entrada al poble, sota el cartell on posa el nom de la localitat, n'hi ha un altre que indica que Santpedor
En el camí cap a l'1 d'octubre, l'estratègia comunicativa estava pensada per explicar que el referèndum es faria, i que, si guanyava el sí, es proclamaria la república. Calia convèncer la gent, perquè sense la gent no hi havia referèndum. Després de l'1-O, els polítics van ser captius del seu discurs.
Ingenus i incompetents?
Potser les dues coses, per creure que l'Estat negociaria. Però la veritat és que mai no hi va haver cap marge per a la negociació. Rajoy ho explica ara en el seu llibre: tenia clar que aplicaria el 155 encara que Puigdemont hagués convocat eleccions.
Per què el Govern català va tirar endavant el referèndum i la proclamació de la república si sabia què li passaria?
L'estratègia del Govern es basava en l'esperança que la pressió fos tan gran que l'Estat acabés cedint o bé que si l'Estat no cedia des de fora s'imposaria una solució. Però no va passar res d'això.
Sembla mentida, doncs, que persones tan preparades no sabessin quina era la cara real de l'Estat espanyol.
És veritat que no van calibrar bé la naturalesa de l'Estat, però per entendre-ho cal tenir en compte, com van dir algunes fonts, que cap dels polítics catalans coneix Madrid. En les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015, es va votar anar al xoc amb l'Estat. La ingenuïtat va ser creure que hi hauria una posició més flexible a Madrid.
Així i tot, quan el 16 d'octubre del 2017, la jutgessa Lamela va ordenar l'ingrés dels Jordis a la presó, més clar no podia quedar el tarannà de l'Estat. Era impossible al·legar desconeixement.
Això va posar tothom en alerta. L'escenari de la presó i l'exili ja era present, i l'entorn de Puigdemont es va plantejar quina de les dues opcions projectaria millor la seva imatge. Junqueras també va tenir aquest dilema i va anar a la presó.
Per tot plegat, resulta difícil entendre que no paressin si sabien que anaven mal dades.
Tots van anar a la DUI arrossegant els peus. Tenien clar que, si la policia havia tret les porres per parar el referèndum, la situació era molt complicada.
El tacticisme polític també explica la fugida endavant?
Ningú volia baixar del tren i els polítics catalans tampoc tenien garanties que si frenaven la resposta de l'Estat no fos la mateixa.
Però, com vostè diu, tots plegats van anar a aprovar la Declaració Unilateral d'Independència arrossegant els peus.
Fins i tot, el matí del 27 d'octubre del 2017, el Consell Executiu va sospesar la dimissió de tot el Govern per anticipar-se al 155 i per demostrar que la proclamació de la República era un acte simbòlic. Però no es va fer.
El llibre mostra que el camí emprès no era el camí de la independència.
La nostra perspectiva de tot el que va passar el 2017 és molt diferent de la que hi havia en aquell moment. Tothom estava imbuït d'un clima propici a creure que es podia trencar la paret.
Junqueras és molt reservat i Puigdemont massa llançat?
L'etapa de Puigdemont a la presidència de la Generalitat va començar viciada per la promesa del referèndum, que el president va encolomar a Junqueras. Un encàrrec que el vicepresident veia com una manera de desgastar-lo. Esquerra va protegir Junqueras tant com va poder.
La Setmana Santa del 2017, es van fer públiques unes paraules gravades al restaurant Vermell de Manresa en què David Bonvehí comentava que el PDeCAt hauria de presentar un candidat autonomista a les eleccions si el procés fracassava. Expliquen al llibre que aquest afer va estar a punt de fer saltar pels aires el govern de JxSí. Tan a prop es va estar de la ruptura?
Van estar a punt de tocar fons, però es va acabar salvant la situació, es va refermar la voluntat de fer el referèndum i es va crear l'Estat Major, un grup amb gent externa al Govern per tirar endavant la preparació de l'1 d'octubre sense traves. Ja es veia, per exemple, que no es podrien comprar les urnes a través del Govern, calia que ho fes algú de fora. L'Estat Major, a més, va tenir la funció de cohesionar els dos socis. El problema és que prenia decisions que afectaven els consellers però els consellers no se n'assabentaven.
Una font de conflictes.
La primera reunió entre Govern i Estat Major no va tenir lloc fins al 25 d'octubre.
Queda clar, doncs, que l'1-O no el va muntar la gent.
És un dels mantres que s'han anat repetint: la gent va ser indispensable per defensar els col·legis, però l'organització prèvia del referèndum va anar a càrrec de l'Estat Major.
Després de constatar que no hi havia un pla per implementar la república, un independentista pot concloure que el seu anhel no serà mai viable?
Potser pot pensar això, però és un dosi de realisme i una lliçó de cara al futur.
Alguna de les persones del bàndol independentista els ha reconegut que «hem perdut»?
Entre algunes de les persones que hi ha a la presó i l'exili es diu, però alhora entenen que era necessari provar-ho i conèixer quins eren els límits de l'Estat.
