El feixisme està en boca de tothom amb el perill de desvirtuar el seu significat real. Fins al punt que adversaris polítics es retreuen en públic ser uns feixistes. «El més honest és reconèixer que no hi ha una definició comunament acceptada per definir el feixisme avui en dia, és un fenomen díficil d'acotar», admet l'historiador Xavier Casals (Barcelona, 1963): «Estem veient com la paraula 'feixista' es fa servir per desqualificar, i això afegeix més confusió».
El feixisme va néixer a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, concretament el 1918, quan Benito Mussolini va crear els Fasci Italiani di Combattimento. Segons Casals, «al·ludir al feixisme remet al període d'entreguerres, va ser un moviment antimarxista i antiliberalista, un fenomen polític nou amb un líder-oracle i l'estat en contra de la societat civil per esdevenir un règim totalitari». Mussolini, Hitler i Franco són els tres líders d'aquells anys convulsos amb les dues guerres mundials com a inici i final.
«Després, hi va haver moviments neofeixistes que, malgrat el nom, no eren innovadors, sinó una continuïtat del feixisme històric», afegeix Casals: «El que hi ha ara és un fenomen diferent. En l'extrema dreta hi pot haver moviments neofeixistes que no han trencat amb el feixisme, però són minoritaris. Els partits polítics representen una cosa diferent: com a discurs polític pot funcionar, però no és feixisme. No defensen la jerarquia racial sinó que hi ha diferents comunitats ètniques i cal tenir-les separades. Fins i tot n'hi ha que poden ser assimilables. La diferència es basa en la cultura, no en la raça».
El que veiem avui en dia respon «a un moviment d'oposició de la globalització des de la dreta, amb un rebuig a la immigració, la cessió de sobirania, la deslocalització industrial i el multiculturalisme». Així, el fenomen de l'antiglobalització es troba tant a la dreta com a l'esquerra.
Traverso vs Gentile
En el seu blog, Xavier Casals va escriure un article sobre les opinions discordants de dos grans pensadors italians a l'entorn de la qüestió del retorn del feixisme. Per a Emilio Gentile, autor de Quién es fascista, «el feixisme ha mort definitivament». En canvi, Enzo Traverso, en Els nous rostres del feixisme, s'aferra al concepte de «postfeixisme» per fer referència a la ultradreta actual, en detriment de termes com «dreta populista» i «nacional populisme».
«No hi ha avui en dia una definició acceptada per tothom dins de la comunitat acadèmica», conclou Casals, conscient que l'existència o la desaparició del feixisme desperta una notable controvèrsia. Si bé el feixisme remet a l'època d'entreguer-res i als governs que es van instal·lar a Itàlia i Alemanya, «van sorgir règims emuladors en diferents països, fins i tot a la perifèria, ja que hi ha debat sobre com es pot definir un règim com el peronista».
L'auge de l'extrema dreta, de moviments reaccionaris, de fenòmens d'oposició a la globalització i l'emergència de figures com Trump, Erdogan, Orban, Johnson, Salvini, Le Pen i Abascal ha posat sobre la taula la necessitat de repensar la democràcia i identificar sense ambigüitats els trets fonamentals d'aquesta onada conservadora. I el mercat editorial també se n'ha fet ressò, tal com es pot apreciar en les recomanacions de llibres que fa aquest reportatge.
En una de les obres que ha tingut més ressò, Fatxa, Jason Stanley adverteix que «el perill que el mite feixista acabi normalitzant-se és ben real». Per això, cal analitzar els símptomes d'una malaltia que ataca directament els fonaments de la convivència entre les persones.
