Una de les veus més lúcides i crítiques contra els mals usos del poder va passar fa uns quants dies per Manresa. La filòsofa i activista italiana Donatella Di Cesare (Roma, 1956) va parlar sobre memòria històrica i totalitarismes en el marc del cicle de pensament Cosmògraf, al Centre Cultural el Casino, davant una seixantena de persones. Abans, va conversar sobre feixisme, ultradreta i populisme amb aquest diari.

Fins fa poc, i potser encara ara, si parlem d'Itàlia ens ve al cap el líder d'extrema dreta Matteo Salvini, exministre d'Interior i vicepresident del Govern. Però recordo també una obra de teatre que es va representar fa un parell d'anys sobre la figura de Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa que atén els migrants que arriben a l'illa. Quina és la Itàlia real?

Les dues hi són. El problema és que no sabem què passarà: el Govern de centreesquerra té molts problemes. El Moviment 5 Estrelles són uns populistes que tan aviat diuen que no a la dreta o a l'esquerra; i el Partit Demòcrata, en hores baixes, té una crisi d'identitat molt profunda, com tota la socialdemocràcia a Europa. D'altra banda, tenim una dreta que no és com la de Berlusconi, de to més institucional, és més agressiva, violenta, com els partits de la Lliga i Fratelli d'Italia.

Feixistes?

Diuen que no hi tenen res a veure, però agafen motius del background feixista i els desenvolupen en el context de la globalització.

Sembla que parli d'Espanya...

Ara hi ha molta afinitat entre Espanya i Itàlia. Crec que Vox és un partit postfeixista, com aquests que he dit del meu país. La dreta aquí és un perill.

Podem parlar de feixisme avui en dia, o és un concepte històric superat?

Hem de distingir entre neofeixisme i postfeixisme. El neofeixisme el representen partits o grups com CasaPound, a Itàlia, i Alba Daurada, a Grècia, que admeten ser-ho i reconeixen una continuïtat, són els feixistes del nou mil·lenni. El concepte de postfeixisme el faig servir jo per indicar un fenomen molt complex: el de la ultradreta que té un èxit increïble. El partit Alternativa per Alemanya diu que no són nazis, però són molt hàbils perquè agafen motius d'aquesta tradició i els desenvolupen en el context actual. Diuen coses com que el migrant és l'enemic, té un caràcter populista.

És a dir, tant uns com els altres són feixistes, amb la diferència que uns ho admeten i els altres no?

Exacte. N'hi ha que admeten que són continuïtat, i n'hi ha que transformen el fenomen.

Diu el pensador holandès Rob Riemen que el feixisme no ha tornat perquè no havia marxat mai.

No ha desaparegut mai. No en el sentit de Mussolini, Franco o Hitler, això no tornarà, perquè no té el component militar, no té sentit, però sí que la ultradreta és un perill.

En quin sentit ho diu?

La ultradreta tracta de minvar la democràcia. El seu discurs és que aquesta democràcia burocràtica no funciona. I afavoreixen la figura del líder que parla directament al poble. Per tant, és un perill. A Itàlia, els dos partits d'ultradreta tenen molt suport, la Lega el 35 % i Fratelli d'Italia el 10%.

I Europa, què hi fa?

Hi ha l'Europa dels sobiranistes com Orban, Le Pen, Salvini... ha estat una reacció a l'Europa que tenim. Al meu parer, crec que Europa continua sent una desil·lusió per a moltes persones.

Per a vostè també?

Sí, i per dos motius. Crec que la troica és un estat d'excepció financera, i la política està subordinada a l'economia. D'altra banda, i això és important per a Catalunya, Europa no és una forma política postnacional perquè és un hiperestat nació i alhora una unió d'estats nacionals que competeixen entre ells. I aquí no hi ha espai per a la pluralitat dins d'un estat. A Espanya hi ha quatre nacions, oi? Quan hi ha una crisi com la de Catalunya, Europa hi hauria d'intervenir.

Vostè parla de memòria...

És un concepte difícil. En parlo perquè, per a mi, és un escàndol que la Comissió Europa decidís fa unes setmanes que cal educar en la memòria contra el totalitarisme, incloent en el mateix sac el nazisme i l'estalinisme. Per a mi, són dos fenòmens que no es poden comparar.

Què vol dir?

Tinc un problema amb la manera com es fa servir el concepte de totalitarisme avui en dia, perquè em sembla que es fa servir per dir que l'ordre que propugna el liberalisme és el millor possible, i totes les alternatives són totalitarismes. I així, vivim en un món on no hi ha alternatives, només val el capitalisme.

Però per què no podem comparar nazisme i estalinisme?

El terme el va fer servir per primer cop Hannah Arendt en la seva obra Els orígens del totalitarisme, escrita el 1950 en uns Estats Units marcats pel maccarthisme. Això influenciava els intel·lectuals d'esquerres, que podien ser condemnats per comunistes. Però Arendt també va contribuir decisivament a equiparar estalinisme i nazisme. Hi ha dos motius pels quals no es poden comparar. El primer és que l'estalinisme és un projecte polític que es va pervertir, hi havia homes i dones que lluitaven per un ideal. En canvi, en el nazisme, el projecte ja és la perversió. El segon motiu és que el gulag de la Unió Soviètica era un camp de treball i els camps de concentració nazis eren camps d'extermini.

Però tot conduïa a la mort, tant al gulag com a Auschwitz.

No, no! Ambdós van ser universos de mort, però la mort hi tenia un paper completament diferent. Al gulag, l'objectiu era el treball; en els camps nazi, l'objectiu eren les càmeres de gas, la industrialització de la mort.

Té esperança en el món d'avui?

No és fàcil, veus el que passa a Itàlia, Espanya, Europa... els joves estan desorientats. Però també hi volen intervenir, hi ha revoltes arreu del món, a Xile, Hong Kong, Barcelona, ... I a Itàlia, darrerament ha sortit un moviment contra Salvini.

La revolta porta a algun lloc?

Crec que hi ha una possibilitat. Molts no tenen una visió, una estratègia, però és important la revolta en si mateixa.