Els morts parlen!», avisen les tres primeres paraules del text groc i inclinat que obre L'ascens de Skywalker. I en un primer moment, i encara sota l'impacte inicial dels primers compassos de la marxa d'un John Williams en perpètua gràcia, l'espectador encara no és conscient de tot el que impliquen aquests mots.

Si J.J. Abrams va beure directament d' Una nova esperança (1977) per obrir la tercera trilogia de la saga, ara el cineasta ha decidit repetir la jugada. Així, i seguint una lògica irrefutable, si El despertar de la Força (2015) era deutora absoluta de l'Episodi IV, el darrer film de la sèrie té com a referent directe El retorn del Jedi (1983), punt final de la trilogia original.

La influència del film de Richard Marquand sobrevola des del primer moment la cinta, tant des del punt de vista narratiu com estètic. En aquest sentit, hi ha dos detalls que destaquen per sobre la resta -que ningú tremoli, són coneguts des de fa mesos-: el retorn de l'Emperador (Ian McDiarmid) com a malvat de referència i l'elecció d'una lluna del sistema d'Endor, lloc on succeeix el tercer acte de la pel·lícula del 1983, com a escenari d'un dels trams decisius del nou film. I no només això, ja que els paral·lelismes entre els rols que juguen alguns dels protagonistes d'una i altra pel·lícula encara reforcen més el caràcter.

En la mitologia, les grans obres dels grans artistes han estat inspirades per muses que, com un cor, han guiat els passos dels creadors. En una analogia a escala, les veus que ha seguit Abrams no perta-nyen a les mitològiques criatures, sinó a un altre espècimen molt més terrenal: el fan de Star Wars o, com a mínim, el fan de l'etapa que la franquícia tanca aquest 2019.

En aquest sentit, més enllà dels vincles amb El retorn del Jedi, tota la pel·lícula es presenta en ella mateixa com un catàleg de jocs i referències al global de la saga que mantindran els més atents i veterans amb un mig somriure permanent durant 142 minuts. Unes referències que engloben, fins i tot, les preqüeles de George Lucas amb unes aclucades d'ull a mig camí entre l'homenatge i la paròdia d'algunes qüestions estètiques dubtoses que, a l'inici dels anys 2000, van aixecar una autèntica polseguera.

Aquests jocs maquillen i cobreixen les espatlles a una trama principal que, en alguns moments, peca de certa poca consistència i precipitació. Unes esquerdes en el llibret que, segurament, desllueixen la pel·lícula si se la considera com a obra independent, però que queden en segon terme quan entra en joc la carta de l'emotivitat. Un terreny en el qual guanya per golejada.

Abrams no s'ha volgut complicar la vida i, per a aquest darrer capítol, ha apostat per una festa on retrobar amistats que es creien perdudes i tornar amb elles a seguir, per darrera vegada, la ruta de bars i locals dels anys de facultat. Una aposta que potser dividirà, però que acaba guiant a una seqüència final emocionalment potent que fa de la nostàlgia una arma tan potent i duradora com els cristalls de l'espasa làser de Luke Skywalker.