Aquella tardor, el doctor Bajona ens explicava la vida i miracles de Lope de Vega al Preuniversitari del Lluís de Peguera. Quan va arribar als dissortats amors del poeta i sacerdot ja granat amb la bellísima Marta de Nevares, tu, jo i l'Andreu, que ocupàvem tres pupitres de la darrera fila de la classe, vam restar fascinats per la història de la dona d'ulls verds, que va anar perdent la vista i després va embogir. Des d'aquells moments, l'Andreu i jo vam decidir que tu, la Marta, rossa arrissada i ulls convertits llavors en maragdes, series per a nosaltres la Nevares, i que tindríem cura de tu, perquè mai et manqués la llum i l'escalf de la companyia.
Al primer curs a la universitat, et vas enamorar de l'Andreu, però estaves contenta que la tria no trenqués la nostra amistat. Jo continuava al vostre costat. Agafava l'atrotinat tramvia 54 des de la Central i us venia a esperar al migdia a la facultat de Dret. Molts dies anàvem a dinar als menjadors d'estudiants, plens de gent amb ganes de barrila i taules de conspiradors, i ens afartàvem tots d'escudella esclarissada i llenties estofades. El que no sabies, entronitzada en l'altar de la veneració, era que l'Andreu i jo ens veiem en secret al piset que els seus pares li havien llogat a Hostafrancs, que allí gaudíem en llibertat dels nostres cossos i que fins i tot sovintejàvem el recambró d'un bar obert a Enrique Granados, lloc d'esbarjo dels que no podíem proclamar el desig en veu alta.
L'Andreu no va voler viure una vida d'engany, en el moment en què va veure que el vostre festeig anava per la drecera del casament i de formar una família tradicional amb la benedicció dels pares, un cop acabada la carrera. Vam decidir confessar-t'ho tot, un dia asseguts en un banc de la Diagonal. El brogit, la gernació que ens embolcallava ens va fornir de l'ardidesa de ser sincers, com si els tràfecs amunt i avall fossin senyals de vida persistent i escombressin el pòsit de vergonya. Tu et vas mostrar ferma i comprensiva, quan et vam dir que ens estimàvem, l'Andreu i jo, i que no volíem viure una farsa que t'hauria de fer mal. Ho recordes? «Aneu-vos-en i deixeu-me aquí, que vull plorar tota sola», vas dir. I ens vam allunyar, sabent que s'havien trencat els nusos que ens unien, que les coses mai no tornarien a ser com abans. No podien ser temps de flors i violes.
Te'n vas anar a estudiar a Madrid. El teu pare, delegat de Sindicats i amic personal d'en Martín Villa, va estar molt content que et traslladessis a la capital, lluny dels ambients universitaris de Barcelona, on es començaven a moure massa els grups antifranquistes, aires que no convenien a una advocada amb un futur esplèndid al davant. Per desgràcia, el teu pare la va espifiar. Et vas casar amb el monstre que et va fer molt de mal i mai no vas acabar els estudis. El carro se te'n va anar pel pedregar. Encara bo que no vas tenir fills.
Ja saps que l'Andreu i jo vam fer vida de companys al piset d'Hostafrancs, fins que ell es va llicenciar en dret i jo, amb Filosofia i Lletres al sarró, vaig entrar a una editorial per treballar de lector i corrector. Primer manteníem la nostra relació d'amagatotis, tan sols ens comportàvem obertament com a amants alguns caps de setmana a Sitges i als viatges que fèiem de tant en tant a les illes gregues per anar a ballar al Babylon de Mikonos. Després de la mort del dictador, les coses es van posar més fàcils per a nosaltres. El club del carrer Enric Granados ja ens acollia a tots amb les portes obertes. A l'Eixample se'n van inaugurar uns quants més de seguida. Fins i tot parlàvem que la nostra situació es regularitzaria com a parella de fet o amb alguna forma de matrimoni.
Durant els anys d'alegre disbauxa no ens adonàvem de res de mal averany. Vivíem en una gloriosa joia adolescent, rendint culte als déus pànics de la llibertat. Un dia, l'Andreu em va manifestar que s'havia fet les proves corresponents, i que el metge li havia confirmat que patia la sida. Es va anar apagant als meus braços sense remei. Cap a les acaballes, el vaig dur a un orfeó que s'havia format a Sitges amb gent de la malaltia, i tots junts vam entonar cançons d'Abba fins a no poder més. Hauria volgut que no patís, però l'agonia fou llarga, encara que amanida amb fantasies, en les quals també sorties tu, com una reina baixant les escales d'una apoteosi. Quan l'Andreu es va morir, una part de mi se'n va anar amb ell. El recordo les nits que no puc dormir. M'imagino que encara és aquí i que tots dos fem plans per a un demà que se'ns ha tancat a pany i forrellat. No et passa el mateix?
Avui, la nit de Nadal, com cada any, vinc a veure't a casa. Pujo pel carrer Puigterrà de Dalt, deixant enrere Guimerà, amb tota la lluminària i el ressò eixordador de les nadales, els ressagats que encara baden davant aparadors i els que fan temps per anar amb la família a la missa del gall. Passo per la pastisseria on he encarregat les neules de xocolata farcides de nata que t'agraden tant, llaminera. Tu hauràs posat el cava en fresc i preparat el suquet de peix que jo t'ajudaré a condimentar. M'esperaràs asseguda prop de la porta, perquè saps que soc puntual. M'obriràs només sentir-me pujar l'escala. Et faré un petó a cada galta, estrenyent-te fort contra el meu pit. «Un altre Nadal?», em diràs, i jo et respondré: «Junts, com sempre».
Després de sopar, xerrarem de moltes coses, a la manera dels vells i bons amics, però acabarem parlant de l'Andreu, del molt que el vaig estimar i de com hauria canviat la teva vida, si ell t'hagués preferit a tu i us haguéssiu casat. Una nit propícia a la memòria bar-rejada amb la imaginació. Si l'Andreu fos aquí i tots tres tinguéssim pocs anys, les neules serien de L'Englantina, el cava dolçot i el pollastre de la botiga d'aquella noia tan guapa, que tot el dia feia gatzara amb els soldats.
La teva mà busca la meva. Jo l'agafo i així restem una estona en silenci, fins que les llàgrimes et cauen per sota de les ulleres negres. Te les trec i eixugo les cicatrius que han esquinçat els teus ulls blancs, sense llum. El monstre et va llançar àcid a la cara, abans d'abandonar-te i fugir no se sap a on. Estic acostumat a veure la teva ceguesa, però encara em fa mal. Tanmateix aquesta és una nit de pau i alegria. La passem junts, tu i jo, bevent més cava per oblidar tot el que no siguin bombolles. Em quedo al llit, al teu costat, fins que t'adorms. Llavors recordo el vers del poema que José Hierro va dedicar a la Marta de Nevares:
«Abre tus ojos verdes, Marta, que quiero oir el mar».
