La prostituta de Pretty Woman, la Vivian interpretada per Julia Roberts que enamora Richard Gere, no és un invent del cinema. O no ben bé. El fil argumental de la pel·lícula dirigida per Garry Marshall és pràcticament calcat al de l'òpera de Giuseppe Verdi La Traviata, que justament sona en dos moments del film. Aquí, la protagonista és Violetta, una cortesana a la França del segle XIX. Ella també s'enamora d'un home ric. El mateix succeeix amb l'òpera de Charles Gounod Roméo et Juliette i la pel·lícula amb música de Leonard Bernstein West Side Story. Igual argument. L'un, ambientat al segle XIV. L'altre, al XX.

Basat en el paral·lelisme entre les dues pel·lícules i les dues òperes es va presentar, ahir, al teatre Kursaal de Manresa, que va exhaurir totes les localitats, la tercera proposta del segell Simfonova. L'espectacle ideat i dirigit per Marcel Gorgori va aconseguir el seu objectiu. Amb el títol Òpera, de què vas?, es tractava de convèncer els més reticents que el tòpic segons el qual de l'òpera només se'n pot aprofitar la música perquè els arguments són infumables no és cert. Per a mostra, els arguments esmentats que, traslladats al cinema, han construït dos clàssics del setè art. Ja ho va dir Gorgori en una de les seves introduccions: quan una televisió necessita assegurar l'audiència en té prou programant Pretty Woman.

Un divertiment pedagògic

Davant d'un públic entre el qual es va trobar a faltar més varietat d'edats -potser el proper espectacle de Simfonova haurà de tenir per objectiu demostrar que l'òpera no només és per a persones de més de 50 anys- la proposta va saber alternar amb encert fragments de cada pel·lícula i de cada òpera per demostrar-ne les similituds. Un divertiment amb molta pedagogia i uns pessics d'humor que Gorgori va acompanyar amb les explicacions necessàries (ni més ni menys) -i algunes projeccions- i que els artistes de la vetllada van saber omplir de bon rotllo, si es permet aquesta expressió. L'Orquestra Barcelona Philarmonia, sota la batuta de Daniel Antolí, fins i tot se'n va sortir del difícil repte de tocar una versió simfònica de la peça de Roy Orbison Pretty Woman; i els solistes de la vetllada: el tenor Carles Cosías, que va demostrar molta veterania; la soprano Isabella Gaudí, que es va endur una de les ovacions més sonores amb la interpretació de Ah, forse è lui! i Sempre libera!, de La Traviata; i el baríton navassenc Carles Pachón, que, tot i no tenir tants moments de lluïment com els seus companys, els va saber superar amb bona nota.

Òpera, de què vas? és pot definir com una celebració de la música per on van desfilar temes que de ben segur van fer gaudir als més experts i als que els van descobrir per primer cop. Entre d'altres, I feel pretty!, Maria i Tonight, de West Side Story; la delicada escena del balcó de Roméo et Juliette; l'esmentada Pretty Woman i, per acabar, Libiamo, ne'lieti calici!, «el vals més famós de l'òpera», com el va descriure Gorgori, que va interrompre el tenor i la solista al final de l'espectacle, quan interpretaven la peça de l'obra de Verdi on ella mor -a diferència de Pretty Woman- per oferir als assistents un final feliç. Aquests, hi van respondre amb una llarga ovació que va portar els protagonistes de la vetllada a regalar-los dos bisos: un vals de l'opereta La viuda alegre i la cançó de Pretty Woman.

A la mitja part, de vint minuts, hi ha qui ho va aprofitar per fer una copa, menjar un entrepanet o fer un cafè a peu dret al bufet muntat per a l'ocasió. En total, poc més de dues hores de concert per aprendre que, efectivament, com diu el lema de Simfonova: «quan la musica val la pena no pot ser només per a uns quants».