La relació de Mercè Saumell i La Fura dels Baus va ser un amor a primera vista des del dia de l'any 1984 en què va assistir a una prèvia de l'espectacle Accions a Barcelona. Com a historiadora de l'art especialitzada en les arts escèniques, Saumell és una gran coneixedora de la història del grup nascut el 1979 a Moià, un recorregut de quatre dècades que ha plasmat en el llibre La Fura dels Baus en quarantena, del segell d'origen manresà Angle. Una obra que publica Planeta en castellà i que incorpora les instruccions per accedir a material interactiu. La presentació a la capital moianesa tindrà lloc l'1 de febrer a l'Auditori de Sant Josep.

Què la va fascinar de La Fura?

Era un grup que era fora de l'edifici teatral i feia un teatre que t'envoltava. L'espectador deixava de ser passiu, no estaves assegut i havies de reaccionar als seus estímuls.

Eren fills d'un moment molt concret de la història del país?

Hi havia un context sociològic divers, amb ganes de connectar amb Europa. Quan trencaven un cotxe en una funció, estaven trencant amb el passat. I van esdevenir una icona generacional. La Fura estava molt connectada a la música, no venien del teatre de text, connectaven amb la gent perquè oferien una cosa immediata.

Barcelona vivia un moment d'obertura.

La Barcelona de final dels 70 era una Barcelona canalla, amb Nazario i Ocaña, el rock laietà, l'eclosió del còmic... Una Barcelona que va precedir la Movida madrilenya.

La Fura era acceptada a la capital espanyola?

Sempre van ser ben rebuts. De fet, l'espectacle Suz/o/Suz, que van estrenar el 1985, va ser finançat pel Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas, de Madrid. Era un moment en què propostes com les de La Cuadra de Sevilla i Jordi Benito tenien tirada. El llenguatge de La Fura era avançat respecte del que es feia a Europa.

A què es refereix?

A l'ús de la tecnologia capdavantera, per exemple. La Fura va treballar el fet primitiu i carnal, però en contrast amb la tecnologia. Feien servir llums de pressió d'estadi que t'afectaven com a espectador. I només cal recordar la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, que va ser absolutament trencadora.

En quin sentit?

Durant moltes edicions, les cerimònies olímpiques semblaven taules gimnàstiques. I a partir de Roma 60, espectacles estil Disney, molt blancs. En canvi, La Fura va crear un relat: la fundació de Barcelona per part d'Hèrcules, amb estètica urbana, onades, fums...

Hi havia un ritme i s'explicava una història. Cerimònies posteriors com les de Sydney -amb el component aborigen- i Pequín van reivindicar aquesta manera de fer. I a Londres vam veure l'autoparòdia de James Bond.

Com els mateixos Jocs, l'espectacle de La Fura va crear tendència?

Allà se la va jugar tothom, ells els primers. I després van saber canalitzar aquella energia i dur-la a altres gèneres. La Fura té ara un gran reconeixement internacional per les òperes i pels macroespectacles.

Una imatge que transcendeix l'imaginari llegat per la seva estètica inicial.

Hi ha la imatge del mall a la mà, però la gent de La Fura també és molt sofisticada.

En aquesta transició, hi va haver el risc que el projecte caigués i desaparegués?

Els sis fundadors que encara són a la companyia han tingut l'habilitat de situar-se. Als 60 anys, si continuessin colpejant un bidó ja no seria el mateix. L'energia que sempre han tingut la fan servir d'una manera diferent: han sabut usar bé les seves eines i han trobat l'equilibri entre els seus interessos. Saben treballar en equip, un fet estrany en el teatre. Cadascun té la seva línia i la seva metodologia, i han sabut fer els seus equips. Hi va haver una crisi quan, el 1989, Marcel·lí Antúnez va marxar. En aquells moments, o es quedaven en aquell punt o creixien. I van venir els grans encàrrecs, com els Jocs Olímpics.

Va ser un punt d'inflexió?

Sí, i tant! Aquell espectacle el va veure una part important de la humanitat. A partir d'aquí, ja van entrar a l'agenda internacional.

Com recorden la cerimònia?

Tenien molts nervis, i va ser aleshores que ja es va perfilar el tàndem Padrissa-Ollé.

La Fura d'avui és coherent amb la d'ahir?

Quant a metodologia creativa, sí. Han mantingut l'espai com a nucli de creació: primer era un espectacle més carnal, ara és la ciutat per als macroespectacles o les sales d'òpera, dues propostes molt sofisticades. I també han sabut incorporar-hi col·laboradors, com en Plensa, Lita Cabellut... Hi incorporen enginyers robòtics, programadors informàtics... I ara també tenen entre mans el projecte de transmissió del seu coneixement amb la Fundació Èpica.

I el missatge, és el mateix?

La Fura mai ha incidit en qüestions ideològiques i polítiques, ells han treballat per firmes com Mercedes, Vodafone i Pepsi-Cola. S'han mantingut molt autèntics en aquest sentit: el seu trencament no era un posicionament polític sinó vital, molt energètic, lúdic, tribal, de camaraderia. Jurgen Muller diu que si haguessin nascut deu anys més tard, no haurien tingut ressò.

Per què?

Hi havia l'imaginari positiu de companyies com Comediants. La Fura hi van compartir espai creador: el públic, però ho van capgirar tot, amb una violència ficcional que s'estava esperant.

Sí?

Fixa't en Accions: El País li va dedicar un Dominical. La premsa va jugar molt a favor de La Fura, era un moment d'efervescència i hi havia ganes d'equiparar-se amb Europa.

I el sector, què hi deia?

Ells sempre diuen que operen a les perifèries. El gruix de la clientela és de fora, potser un de cada vint espectacles que fa es veuen aquí. A Catalunya no hi ha la potència per produir que tenen altres grans teatres europeus. I tenen l'agenda dels propers anys plena.

Sense Padrissa, Ollé, Muller, Espuma, Gatell i Tantiñá hi pot haver Fura?

La Fura és molt irreproduïble. Intenten transmetre la forma, però la companyia depèn molt dels individus: gent amb molt talent sense grans egos, s'equilibren.