Més de 350.000 persones han assistit als 33 concerts que Manuel Carrasco (Isla Cristina, Huelva, 1981) ha fet aquest any per tota la geografia espanyola. Importants tots ells, si bé per a la posteritat queda el que va oferir el juny passat davant 55.000 fans a l'estadi Wanda Metropolitano de Madrid.

Perquè aquest recital és el que va ser gravat en directe i veu la llum ara en CD+DVD sota el títol de La cruz del mapa. Directo Metropolitano de Madrid (Universal Music). Amb un documental en el qual es mostra a més com van ser els dies previs a la cita a l'estadi de l'Atlètic de Madrid. I les hores prèvies, de previsió, nervis i ansietat.

«És una cosa que el públic no veu, però és el nostre dia a dia», apunta el músic, que remarca que durant els preparatius «hi ha una espècie de responsabilitat i tensió, amb milers de persones treballant per a un únic fi», perquè tot funcioni. «No és només la part d'un, sinó tot el que ho envolta», postil·la.

I encara afegeix que «és complicat, però és el pa de cada dia. A mi m'agrada estar sempre pendent de tot i veure que tot surt bé. Per això m'angoixa molt i hi dedico moltíssim temps. Després pujo i em poso a cantar, però intento que estigui tot ben lligat perquè el públic tingui el millor sempre». «El que vull és pujar a l'escenari i deixar-me portar, perquè és la millor manera de connectar amb el públic», confessa, i admet que al darrere sent «aquesta muntanya russa» que el fa «trontollar» cada nit, però especialment en el cas d'aquest concert en concret, i més encara pel fet de saber que seria gravat. «Els concerts en estadi tenen una complicació especial. Primer, perquè no sols fer-ne, i segon, perquè hi ha molta gent i està tot molt obert. I fer cançons només amb piano o guitarra fa vertigen. Té una complexitat especial, però això ho fa únic, perquè tocar en un lloc tan massiu és bestial».

Carrasco reconeix en aquest punt que tant el recital madrileny com el que va oferir al Benito Villamarín de Sevilla davant 50.000 persones li han «deixat empremta». I comenta el moment del documental en el qual, al final del concert al Metropolitano, es posa a plorar: «Es veu perquè és la realitat. Tot el que tenia dins només ho sabia jo».

Aventurer i inconformista, Carrasco no es queda en els records i ja té un nou gran repte per al 19 de setembre del 2020 a l'Estadi Olímpic de la Cartuja de Sevilla. Un retorn al recinte on ja va reunir 45.000 fans el 2016. Enguany, menys de tres hores van durar les 72.000 entrades per al que serà el seu últim concert del 2020.

Abans de tornar a la capital del Guadalquivir, té dates el febrer a Amèrica: Guadalajara (Mèxic, 6 de febrer), Ciutat de Mèxic (8 de febrer), Monterrey (Mèxic, 9 de febrer), Montevideo (Uruguai, 11 de febrer), Buenos Aires (Argentina, 14 de febrer) i Santiago de Xile (15 de febrer).

Per a Carrasco, creuar l'Atlàntic és una «motivació extra» per viatjar a llocs tan llunyans. «Encara que després no sents aquesta distància perquè som tots molt semblants i estem molt connectats. Tinc moltes ganes de gaudir d'aquesta part, de continuar ampliant públic allà. Farem el que millor sabem fer, que en el meu cas és el directe», anticipa.

Fa broma amb la quantitat de quilòmetres que està acumulant en la seva vida gràcies a les seves cançons: «Quan era petit, la meva màxima aspiració era cantar al poble del costat. Quan agafava el raspall i em posava a cantar deia això de 'bona nit' i deia el poble del costat, no deia ni Madrid, això va venir després. Sí que tenia això dins, la veueta que t'empeny a fer tot el que fas, i a poc a poc el públic i tot el que passa et va portant a més».

El cantant destaca constantment la importància del públic, cap al qual sent una gratitud tan evident com inquantificable: «Noto molta complicitat amb el públic, hi ha una cosa bonica», assegura, i posa en valor la varietat de les persones que el segueixen, «gent molt jove i d'altra de més gran, cadascú amb la seva història i a la seva manera».

I després d'un instant de reflexió, se sincera: «Jo és que flipo, em sembla tan bestial... No soc conscient d'on sorgeix tot. Em tornaria boig si en fos conscient, tindria una pressió afegida. Però després dic 'mare meva el que s'ha muntat'. I és meravellós que coincideixi que el que un escriu arribi a molta gent. És màgia».

Amb mig somriure, tracta de desxifrar amb paraules aquest origen de tot al qual es refereix i, encara que assegura que desconeix «quin és el secret», s'aventura a assenyalar que potser és fer el que «sento de debò». A partir d'aquí tot succeeix i, segons les seves pròpies paraules, «comences a sentir que el que està passant és real».

«Durant molt de temps penses que t'estàs quedant amb la gent, que la gent es creu el teu rotllo però no vals per a res. Però has d'acceptar que això que fas arriba a la gent i és meravellós que passi. I quan comences a acceptar-ho comences a estar en pau amb tu mateix», revela.

I encara prossegueix: «El secret és fer les coses que et neixen de debò i el que ets de debò. Acceptar el que realment passa, que no deixa d'aclaparar-te, perquè en el meu cas, doncs bé, són coses excepcionals que no arribes a comprendre del tot però que són precioses».

Malgrat tenir encara molta carretera al davant, avança que ja pensa en el seu pròxim disc: «Ara començaré a fer coses, estic desitjant tenir uns dies lliures per començar a compondre una mica. Hi ha coses que tinc apuntades i que vaig fent. Aniré veient el que tinc i transformant el que acabarà sent un disc».

I encara ho remata: «Vull intentar sorprendre'm una vegada més i que surtin cançons de debò amb una cosa interessant per explicar. No penso en marques. El 'i ara què' per a mi és fer una millor cançó i intentar gaudir cada vegada més de tot el que passa. La qualitat i l'èxit és intentar fer el que t'agrada de la manera que t'agrada, més que omplir un lloc. Té a veure amb la teva pròpia autonomia o la teva manera de sentir».