La paraula és important fins i tot quan esdevé distorsió. A Carinyo, el muntatge de la companyia valenciana Pérez & Disla que es va veure el passat cap de setmana al Teatre de l'Aurora d'Igualada, la paraula ho és tot. Davant de l'espectador s'exhibeix un espai nu, amb una orla lluminosa decorativa arran de terra que encercla l'escenari i dues cadires. Distanciades. Una per ell, l'altra per ella. Són una parella a punt de partir peres. I en comptes de tirar-se els trastos pel cap, parlen, discuteixen, alcen la veu sense agredir-se, es repliquen encavalcant les frases i fan del silenci un mot que també té molt a dir.

Tres anys i una vuitantena de funcions són prou bagatge per tenir l'obra apamada. L'argument és ben senzill: una parella a punt de trencar-se s'enfronta a una conversa que fa olor a última oportunitat. El to és aparentment tranquil i mica a mica es va perfilant la personalitat de cadascun dels dos personatges, talment dos boxadors en un ring que semblen tenir por d'etzibar el cop de puny definitiu que tumba el rival. Amb la diferència que aquí no hi ha contendents perquè Carinyo parla de l'amor, i l'amor només es pot entendre des de la comprensió i la complicitat.

El públic assisteix a un duel que ha vist mil vegades al teatre, el cinema o en una novel·la. Fins i tot en la pròpia pell. Pas a pas, hi pot reconèixer les fases de l'assimilació del problema, el retret del que un va fer i l'altre no va fer, el gest de tendresa en record dels bons moments, l'apel·lació a la serenitat perquè som persones civilitzades. En un moment donat, ell (Juli Disla) li tira en cara a ella (Mireia Pérez) que no rema en la mateixa direcció: i això, a ella, l'encén. Però no hi ha cap incendi perquè, en el sotabosc de la relació, l'amor soterrat i encara vigent aplaca les flames que ho podrien devastar tot.

Carinyo ens parla de la necessitat de comprendre i d'escoltar, de no cedir davant del primer problema, de parlar i tornar a parlar. Mentre quedi un motiu per ser-hi, és absurd marxar. Des d'una posada en escena tan minimalista que deixa via lliure a la paraula per expressar-se en tota la seva intensitat, la peça escrita per Juli Disla i dirigida per Jaume Pérez s'alça com un cant a la bondat. Intentant entendre alguna cosa d'aquesta cosa tan complicada anomenada amor, allunya l'espectador del dramatisme i el convida a fer un somriure. Sense sucre afegit, però amb molt de carinyo.