17 de gener de 2020
17.01.2020

Els finalistes al premi Amat-Piniella defensen els seus arguments

El Casino s'omple en la presentació de les quatre novel·les finalistes, que es lliurarà el 19 de febrer

16.01.2020 | 23:07

Dos de quatre. Aquesta vegada no es va fer el ple però el públic que dimecres va assistir a la trobada que organitza Òmnium Bages-Moianès amb els autors finalistes del premi Amat-Piniella va poder escoltar el perquè de les obres en una sala d'actes del Casino que es va omplir amb una generosa representació dels participants del Club de Lectura. Jordi Lara, autor de Sis nits d'agost (1984), i Marta Marín-Dòmine, autora de Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), van explicar ells mateixos el sentit de les seves novel·les, i Josep Lluch, editor del tercer finalista, Joan Margarit, amb Per tenir casa, cal guanyar una guerra (Proa), es va erigir en la veu del premiat poeta reconvertit per primer cop en narrador; les paraules de Maria Barbal, la quarta en concòrdia amb A l'amic escocès (Columna) , es van poder escoltar a través de la veu de l'escriptor manresà i membre d'Òmnium Llorenç Capdevila, que va llegir una carta enviada per l'autora del Pallars. I va ser precisament Capdevila qui va obrir el foc posant en comú els atributs de les quatre obres finalistes. Una tríada bàsica: escrites en català, dotades del compromís històric que requereix el premi i d'una «qualitat literària innegable». Capdevila i el també escriptor i membre d'Òmnium Jordi Estrada van exercir de mestres de cerimònia.

? Maria Barbal. Una carpeta vermella guardava uns documents que a l'escriptora li van arribar en herència feia més de vint anys, escrits d'un soldat «jove, obligat a lluitar per defensar la República». La «ruptura» amb la seva vida d'abans marca la seva biografia. L'atzar de ser ferit al mateix moment que un brigadista escocès i l'accés a les cartes d'amor del protagonista (conservades en una capsa rosa «segurament de mocadors») li van acabar de donar a Barbal l'empenta final per crear una història d'amistat que perdura amb el pas del anys, d'unes vides en paral·lel marcades per les conseqüències d'una guerra no buscada, d'una dura postguerra i de l'amor del Benet per l'Elvira. El protagonista personifica aquesta «gent corrent», un home que s'acaba «conformant amb la seva sort», que renuncia a ser «artista» però que «arriba més enllà que molts altres» perquè, com va dir Barbal, «el Bernat és un home bo».

? Joan Margarit en veu de Josep Lluch. «Si no tinc memòria!». Aquestes va ser les paraules amb què Margarit va despatxar fa uns anys la proposta que un altre editor li va fer en demanar-li que rememorés la seva vida. Però en acostar-se a la vuitantena, el mateix poeta va preguntar a Lluch si valdria la pena escriure-les. I «ho va provar i li va costar», va confessar l'editor. Però ho va fer. I si s'atura a la joventut és perquè, va dir Lluch, Margarit està convençut que «la primera etapa en la vida de les persones és la dels ulls més nets». Lluch també va confessar que les memòries que li van arribar ja les havien revisat ben a fons «la dona i la filla» perquè, en realitat, el llibre de Margarit no és «cap autobiografia», el poeta incideix en els «episodis que se li han quedat gravats a ferro roent i que solen ser els més controvertits». La seva feina, va ser, sobretot, apuntalar «l'estil» d'un poeta dibuixant prosa. La relació amb el pare, «que per a ell no és cap model», i amb la mare, «que és incapaç de mostrar els seus sentiments», es contraposen amb la veneració que sent per l'àvia paterna i per l'oncle. Segons Lluch, Margarit «ha explorat els records per entendre qui és ell».

? Marta Marín-Dòmine. La traductora del K.L.Reich a l'anglès, amb mil i un projectes en el camp de la recuperació de la memòria històrica, realitzadora audiovisual (com Lara), professora universitària al Canadà, defensava ahir la seva primera novel·la publicada. Novel·la? Per a Martín-Dòmine, una obra que cavalca entre «les vivències personals i les reflexions». Capítols breus relligats amb un fil narratiu en un «camí amb diferents paisatges, encontres amb gent» que va qualificar d'«elogi a l'errància». Segons l'autora, en la gènesi de Fugir era el més bell que teníem conflueixen una «reflexió sobre què és la memòria» i com aquesta «configura la identitat». L'autora va partir d'un material sensible com van ser les vivències del seu pare, Joaquim Marín, filll de família anarquista que ja el 1929 es veu forçada a l'exili a França, a Besiers. Un pare que als 14 anys s'allistava voluntari a la Guerra Civil Espanyola i que fugia el 39 per acabar als camps d'Argelers i Saint Cyprien. Una hishistòria de fronteres que el seu pare ja compartia amb l'avi. En el cas del pare, dos exilis, un transformat en la part joiosa del fugir (la llengua francesa serà la bombolla que reflecteix un espai ideal) i un tràgic, emmarcat en el coflicte espanyol que «tots, directament o indirecta, compartim». El pare li deixa les memòries a Barcelona i ella les llegeix a Toronto per acabar configurant «un diàleg imaginari» creat amb la narració del pare i les seves reflexions. El llibre és, també, un homenatge a l'avi i als anarquistes, una història i una memòria que «anem perdent». Marín-Dòmine va traslladar a la ment del públic la reconstrucció de les vivències en la imatge d'una planta rodadora que es va fent gran amarant-se de la brossa que recull: «De l'origen de vegades en queda poc».

? Jordi Lara. El 6 d'agost del 2007, Lluís Maria Xirinacs va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Però per què? Sis nits d'agost no és, va remarcar Jordi Lara, cap «aproximació biogràfica» perquè el protagonista de l'obra no és el filòsof pacifista ni el narrador, sinó «la mort volguda». Una història que havia de ser «una novel·la» i en la qual tot el que hi explica se sustenta en fets; quan escriu sobre el que ell creu, adverteix el lector. Per a Lara, Xirinacs va ser un home «més de conviccions que d'emocions», que es va passar cinc anys preparant la seva mort i que, el darrer dia, va tenir por: «Però va ser fidel a ell mateix». La literatura vol «dir el món», i aquesta és la feina d'un escriptor que, en el seu cas, afrontava una mort «que no tenia nom. Legalment no va ser un suïcidi i el forense la va determinar com a mort natural». I la de Xirinacs ens «interpel·la», del fet concret al general: «Quina mort volem per a cadascun de nosaltres?». Una novel·la amb una part «detectivesca» per arribar al missatge que Xirinacs va ser un home «que va anar al davant de tot», fins i tot de la mort entesa no com un final sinó com «la culminació d'una vida».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.