La llibreria Papasseit de Manresa va acollir, ahir al migdia, un recital de poesia que va ser a la vegada debat i una conversa entre tres poetes. La poetessa Sònia Moya i l'incombustible Xavier Giol van presentar i acompanyar Capcorestómac entre vermuts i poemes.

La poesia, com les millors coses en aquesta vida, requereix el seu temps. Biel Barnils (Barcelona, 1976) ho ha tingut sempre molt clar. «No he tingut cap tipus de pressa per publicar res, de fet penso que es publiquen massa coses», va subratllar l'escriptor. Capcor-estómac és un volum que, segons el mateix Barnils, recull tota una vida. Una antologia poètica en forma de llibre amb tres parts diferenciades: cap, cor i estómac, tot i que Barnils va afirmar que «quan escric ho faig amb les tres parts, és impossible no barrejar-les». El llibre, per tant, apila poemes de fa 25 anys amb d'altres que ha escrit recentment. En ell la poesia és lliure, no té cap mena de límit ni barrera, i s'expressa de moltes maneres.

La presentació, amb la mirada sempre afilada de la poetessa Sònia Moya com a interlocutora i la veu irònica i divertida de Xavier Giol, va servir no només per conèixer el nou volum, sinó per parlar-ne, per debatre'l i aprofundir-hi. Ningú que hi va assistir va sortir de la llibreria sense haver-lo entès.

Biel Barnils fa 15 anys que propaga i escampa la poesia tot i no haver-ne publicat mai fins ara. «Per mi la poesia és, sobretot, so», afirmava l'escriptor. El poemari és una transgressió de la paraula, de la imatge, del verb. Barnils treballa tot tipus de poemes per acabar, en molts casos, desconstruint la imatge que tenim de les coses més quotidianes.

Cada poeta beu d'uns referents que d'alguna manera marquen la seva escriptura. Cada part del llibre és precedida d'un epígraf: Gabriel Ferrater, Fernando Pessoa i Joan Vinyoli. El llibre, però, està dedicat al poeta Carles Hac Mor, una de les figures més irreverents de la cultura catalana, que va morir el 2016. «Calen més persones com el Carles. Sempre em demanava per què no publicava res, així que, encara que ja no hi sigui, l'hi volia dedicar», va explicar durant la presentació.

L'obsessió pel so és el que mou la poesia de Barnils. «Per mi la mètrica, els formalismes... limiten la poesia. A vegades llegeixo algun poema i la gent em demana si això és poesia. Per mi sí que ho és», va subratllar durant la presentació a la Papasseit.

«La forma amaga moltes coses», va afegir. Dins el poemari hi ha fins i tot un cal·ligrama, perquè la imatge visual «també és molt important». I va anotar que «Joan Brossa i Joan Salvat Papasseit són grans referents».

Biel Barnils fa poesia, però sobretot la diu. La sent. Una assistent a la presentació va demanar si els poetes se sabien tots els seus poemes, i Barnils va confirmar que, en el seu cas, sí. La poesia no llegida, sinó dita, on cada poema pren un so i una forma diferents, una orografia determinada. Potser per això ha tardat tants anys a publicar, perquè el que realment li agrada és recitar-ne per tot el territori.

«De fet, la part més complicada ha estat la d'ordenar tots els poemes, perquè són d'etapes molt diferents, i era complex. Me'ls vaig posar tots al davant i veient-los em va ser més fàcil anar-los distribuint», va confessar Barnils davant dels assistents. Fins i tot hi va haver temps per cantar-ne. L'artista santjoanenca Celeste Alías va acompanyar el poeta en un dels seus poemes de forma totalment improvisada per tancar un recital on el so va ser, finalment, el protagonista.