Hola, iaia!»: un crit infantil ressona per la platea del Kursaal i desperta la hilaritat còmplice del públic. No era l'única criatura que s'asseia a les fosques i mirava cantar els avis. Per un dia, el món al revés: era com un festival escolar invertit en el que sobre l'escenari hi havia la gent gran i els xics aplaudien des de les butaques. Les dues sessions del projecte Canta Gran!, que es van viure al migdia i a la tarda, van deixar poques cadires buides i van exhibir una vitalitat admirable. La tercera edat va demostrar un vigor digne d'encomi.

La sisena edició que organitza el Kursaal del projecte nascut a l'Auditori de Barcelona va aplegar quatre-cents cantaires -principalment dones, com acostuma a passar en el gaudi de la cultura- repartits en dos concerts: un mateix repertori arranjant per Jordi Cornudella i adaptat pel manresà David Pintó, amb direcció d'Oriol Castanyer (música) i Cristina Martí (escena). Al fossar dels músics, un quintet format per Daniel Garcia (piano), Laia Rius (violí), Laia Pujol (clarinet i clarinet baix), Martí Marsal (trompa) i Marc Vall (percussió). I sobre la fusta, acompanyant els membres de les deu corals participants, les veus solistes de Celeste Alías i la mateixa Rius.

El programa creat per a l'ocasió va combinar diverses cançons de regions mediterrànies -l'espectacle portava el títol explícit de Mare Nostrum- com Bella Ciao, El testament d'Amèlia, La gata i el belitre i Ton pare no té nas. Tonades procedents de terres gregues, italianes, sirianes, catalanes, mallorquines, algerianes, franceses, espanyoles i israelianes que desprenien sensualitat i calidesa, històries d'amor i enyor, èpica i lírica, un conjunt de peces concebut per suggerir una mirada calidoscòpica a aquest estol de civilitzacions que viu a la riba del gran mar.

«El Canta Gran! és un dels projectes més emocionants que muntem al Kursaal», va explicar Cristina González, responsable del servei educatiu del teatre, abans de començar els concerts. Sobre l'entarimat, els quatre centenars de cantants li van donar la raó. Després d'una peça d'obertura instrumental, el mar de camises blanques que ocupaven l'escenari, repartits en set files de punta a punta en una imatge visualment impactant, van exhibir la vitalitat dels cors de gent gran de Manresa i comarca.

Catalunya és terra de corals i l'anomenada gent gran no queda al marge del fenomen. Ahir es va demostrar no tant sols amb l'increment de participació -enguany s'hi han afegit tres formacions- sinó també en la capacitat vocal dels cantaires, que també van executar diverses coreografies amb les mans i els mocadors. La darrera cançó que van interpretar va ser la mallorquina Ton pare no té nas, que els integrants dels cors i les dues solistes van acabar exhibint un nas vermell de pallasso.

Per tancar les actuacions, després de la primera tanda d'aplaudiments, els participants van interpretar de nou la peça d'origen balear, una cançó festiva que molts van voler immortalitzar per tenir gravats els avis cantant.